Editorial

Vox al Parlament

La ultradreta arriba a les institucions catalanes seguint el camí que va començar a Andalusia. Per lidiar amb ella, el camí és el marcat per Merkel

Es llegeix en minuts

El Periódico

Vox al Parlament

El 3 de desembre del 2018 l’extrema dreta espanyola va entrar a un Parlament per primera vegada des que Blas Piñar va deixar de ser diputat el 1982. A les eleccions autonòmiques a Andalusia, Vox va aconseguir 12 diputats. Es donava inici d’aquesta manera a un cicle polític en què la formació que dirigeix Santiago Abascal ha acumulat una destacada representació institucional, des dels 52 diputats al Congrés dels Diputats fins a diputats i regidors clau per a la governabilitat a autonomies com les de Madrid i Múrcia i ajuntaments com el de la capital d’Espanya. L’extrema dreta no només ha aconseguit entrar a les institucions sinó que, sense arribar a formar part de cap Govern, sí que aconsegueix influir sobre executius en minoria formats per una coalició entre PP i Ciutadans, sobretot en assumptes nuclears del seu ideari com les polítiques migratòries i les d’igualtat. 

Ara és el torn que Vox entri a les institucions catalanes, amb els 11 diputats que Ignacio Garriga ha aconseguit a les eleccions autonòmiques del 14-F, fruit del col·lapse de Ciutadans i del PP, els altres dos partits de la dreta a qui a poc a poc Vox va prenent el terreny. «Hem passat, passarem i continuarem passant», va dir Garriga la nit electoral, amb referència al lema No passareu. Com a la resta d’Europa, no pot dir-se que l’extrema dreta espanyola sigui subtil.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Durant molts anys Espanya va ser una anomalia en el context de les democràcies liberals europees perquè no tenia un partit d’extrema dreta a les institucions. Ara ho és pel contrari: mentre a països com Alemanya i França entenen que triangular amb l’extrema dreta només beneficia els ultres, a Espanya a un costat i a l’altre de l’espectre ideològic s’intenta treure rèdit del factor disruptiu que és Vox. Ho ha fet a la dreta el PP, amb pactes vergonyants i fotografies com la de Colón, fins que ha xocat amb la realitat que donar carta de naturalesa al discurs de l’extrema dreta reforça els ultres i debilita els partits conservadors i liberals. Ho ha fet també l’esquerra, que ha utilitzat Vox com a espantall per dividir els partits de dreta. Ho han fet molts mitjans, a la recerca d’una audiència espúria.

De tots aquests errors ha d’aprendre ara la democràcia a Catalunya. Els antecedents no són encoratjadors: l’extrema esquerra (representada al Parlament per la CUP) té un llarg historial d’enfrontaments violents amb els ultres, indiferent a la constatació que aquest tipus d’actituds (de les quals hem tingut exemples durant aquesta campanya electoral) no fan més que engreixar el sac dels ultres. Apel·lant al que s’ha vist ja a altres parlaments i consistoris, pot assegurar-se que Vox recorrerà a l’agitació i la provocació permanent al Parlament en dos fronts: el de les guerres culturals que li és tan estimat; i el nacional, amb un enfrontament visceral no ja contra l’independentisme, sinó contra el catalanisme en bloc, en el que serà un atac continu semblant al que solia efectuar Ciutadans, però corregit i augmentat.

Davant aquesta tessitura, no correspon als partits i institucions catalans inventar res nou: referent a l’extrema dreta, l’exemple d’Angela Merkel marca el camí: sense escarafalls ni ‘efectes Streisand’, simplement situar-se sempre, sense dubtes, ni càlculs, ni tacticismes, enfront del lloc on se situïn els diputats d’Abascal.n