Dilema després del 14-F

Hi ha hagut qui ha afirmat que l’augment de l’abstenció ha sigut conseqüència de la por del contagi, malgrat que no hi ha cap dubte que les condicions de seguretat dels col·legis electorals han sigut més grans que les de qualsevol establiment on anem a prendre un cafè (quan es pot), on anem a fer gestions bancàries, al supermercat o quan ens movem en transport públic. Sens dubte, una part d’aquest increment de l’abstenció ha sigut motivada per aquesta prevenció. Però també és probable que una part considerable sigui l’expressió del cansament generat pel procés i pel bloqueig polític i institucional i per l’absència de la tensió política que va caracteritzar la convocatòria del 2017.

El resultat de les eleccions d’ahir és d’una extraordinària complexitat i ens situa en un panorama inèdit que no permet preveure quin serà el desenllaç de la governació de Catalunya fins que passin unes setmanes. Les diferents candidatures han de digerir ara els resultats. I el Parlament s’ha de constituir, triar la Mesa i, en particular, elegir el president o presidenta de la Cambra que haurà de conduir el procés d’investidura.

El PSC, amb Salvador Illa com a candidat a la presidència, ha guanyat les eleccions. És qui més vots ha rebut (més de 650.000) i, empatat amb ERC, qui més diputats obté (33). Però el bloc independentista obté aritmèticament la majoria d’escons si sumem ERC, Junts i la CUP. Tindran majoria parlamentària si actuen com a bloc, tot i que han perdut en conjunt més de 700.000 vots. El PSC, en canvi, ha guanyat 46.200 vots respecte a les eleccions anteriors.

Una aproximació massa simple d’aquestes dades permetria considerar que res ha canviat. El bloc independentista ha revalidat –i millorat– la seva majoria parlamentària i, per tant, el desenllaç lògic seria la formació d’un Govern d’ERC amb Junts, amb participació en el Govern o recolzament parlamentari de la CUP. És a dir, la continuació del model de govern que ens ha portat al major fracàs del nostre autogovern. ¿Serà aquest l’escenari?

No obstant, si ens fixem amb més detall en els resultats, veiem que les coses podrien no ser una repetició d’aquesta fórmula de govern. I és que han canviat els actors més rellevants. En les eleccions anteriors, els lideratges principals requeien en Junts i en Ciutadans. Ara, en canvi, en el PSC i en ERC. Les formacions polítiques que han defensat que és necessari un acord per superar el bloqueig i que aquest acord ha de ser el resultat d’un diàleg entre diferents, són les que obtenen més recolzament electoral.

És cert que la victòria d’ERC sobre el seu competidor (Junts) és tan estreta que es pot dubtar de la seva capacitat de maniobra per definir una línia política amb prou autonomia. Espero que sabran treure rendiment d’aquests resultats i no caure de nou en la seducció dels cants de sirena que els arribaran des de Waterloo. La subordinació d’ERC al relat maximalista de Junts és, de nou, un risc. I, en canvi, la possibilitat de buscar vies d’entesa entre els guanyadors de les eleccions (el PSC) i els guanyadors del bloc independentista (ERC) és una oportunitat que no hauríem de deixar passar.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Salvador Illa, en nom dels socialistes, ha reiterat el seu compromís de presentar-se a la investidura per a la presidència de la Generalitat. Precisament com la millor manera de visualitzar aquesta oportunitat. Sé perfectament quines són les dificultats per encarar aquest camí. Però aquest és el dilema: o seguir com fins ara, o explorar nous escenaris.

I és que no podem oblidar què és el que tenim davant: un país destrossat per una pandèmia que encara no hem vençut, amb una gravíssima situació econòmica i moltes fractures internes. No podem desviar el focus: això és el realment important.