Anar al contingut

PERSONATGE CLAU DE LA POLÍTICA ESPANYOLA

Socialista i home d'Estat

Socialista i home d'Estat

José Montilla

Alfredo Pérez Rubalcaba sempre posava de manifest la seva capacitat per conèixer i comprendre els problemes i, el que és més important, la seva actitud de buscar-hi solucions en comptes d'agreujar-los

Alfredo Pérez Rubalcaba. El ministre, el dirigent socialista, el defensor d’acords, l’home compromès, l’home discret, poc amic dels escarafalls, el treballador incansable, l’insomne, l’home d’Estat, el professor que mai va deixar de ser-ho, el científic de mentalitat i d’actitud. L’Alfredo ho ha sigut gairebé tot a la política espanyola i tot a la família socialista. Els socialistes li devem molt. La societat espanyola, en el seu conjunt, també.

No és fàcil parlar en una nota d’urgència, enmig d’un dolor intens per la seva pèrdua, de la seva trajectòria llarga i prolixa. Ministre d’Educació, de Presidència i d’Interior. Vicepresident del Govern. Secretari General del PSOE. Candidat a la presidència del Govern. Portaveu parlamentari. Entre moltes altres responsabilitats exercides sempre amb tenacitat, amb rigor i, alhora, amb proximitat, transparència i honestedat. L’Alfredo donava seguretat.

L’home que va fer possible la desaparició d’ETA. És clar, no va ser només ell, però va liderar, sens dubte, l’operació política més important i complexa de la nostra democràcia jove. Ell, que va haver d’assistir en tantes ocasions als funerals de víctimes assassinades per ETA, va ser capaç de conduir la maquinària de l’Estat en la direcció adequada: el final dels atemptats, la renúncia d’ETA a la lluita armada, la seva posterior dissolució i la recuperació d’un clima de convivència pacífica i democràtica a Espanya.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

L’amic dels socialistes catalans, que va entendre la naturalesa dels problemes polítics que dificulten un bon encaix de Catalunya en el projecte compartit d’una Espanya diversa que es reconegui en la seva pluralitat. No és casualitat que el seu afany per anar cap als temes de fons i buscar les solucions adequades als problemes complexos el portessin a acordar, amb Pere Navarro, llavors primer secretari dels socialistes catalans, la Declaració de Granada. És clar, allà tampoc va estar sol. Hi havia feina acumulada d’anys. Discussions, reflexions, treball, en definitiva, amb moltes persones. Soc testimoni del seu compromís en aquest terreny. Quan vam coincidir al Govern i quan sent president de la Generalitat vaig comptar amb la seva complicitat en múltiples ocasions.

Segurament no és casual que la seva primera responsabilitat, als llunyans 80, anés de la mà de Carmina Virgili al Ministeri d’Educació i Ciència. Tampoc ho és recordar aquí un fet poc conegut i encara menys reconegut: el seu paper fonamental en la negociació de l’Estatut. Vaig poder compartir amb ell multitud de reunions, intenses i discretes, per abordar aquesta negociació. I sempre posava de manifest la seva capacitat per conèixer i comprendre els problemes i, el que és més important, la seva actitud de buscar-hi solucions en comptes d’agreujar-los. ¡Com contrasta això amb la vocació massa estesa a la vida política actual d’utilitzar els problemes per a la confrontació, tot i que això només serveixi per fer-los més grans i pesats!

El diputat i dirigent polític faixador en el xoc parlamentari, resilient, tenaç. Intel·ligent. L’Alfredo ha sigut un home d’Estat. Coneixedor dels seus racons. Compromès amb la democràcia. Respectat per amics i per adversaris. Va mantenir, sempre, aquesta enorme capacitat per negociar i seduir, per aproximar posicions i per proposar camins quan tot semblava bloquejat. Ha desaparegut un personatge clau de la política espanyola i del socialisme espanyol de les últimes dècades. El trobarem a faltar.

Temes: ETA