Així, no

Una immensa majoria de ciutadans de Catalunya volen un millor autogovern. Volen respecte pel caràcter nacional del país, per les competències del govern i un repartiment més just dels recursos fiscals entre tots els territoris d’Espanya. Una immensa majoria de catalans estan enfadats –estem enfadats– per la situació. No ens agrada veure el conflicte entre les nostres institucions i les del conjunt d’Espanya. No ens agrada veure com la policia judicial fa registres en seus de la Generalitat. Ens disgusta constatar que ni el govern de Catalunya ni el govern d’Espanya són capaços de trobar solucions acceptables per a tots. 

Dilluns, al mateix lloc

Volem sentir-nos respectats, sí. Volem disposar de més autogovern, sí. Volem disposar de més capacitat de decisió en matèria fiscal, també. Volem ser tinguts en compte en les decisions estatals que ens afecten, per descomptat. Però així, no. Per la via triada per Junts pel Sí i la CUP no millorarem l’autogovern. De fet, ells mateixos diuen que no és el seu propòsit. Però és que tampoc per la seva via Catalunya esdevindrà un estat independent. El 'tot o res' no ens porta enlloc. Avui seran molts els que expressaran aquest malestar al carrer. També serem molts els que no hi participarem. I l’endemà serem al mateix lloc. Amb més problemes que no pas solucions.

Aquests dies es parla molt en favor de la democràcia i el respecte als drets. Qui no hi està a favor? Convé, però, no oblidar que respectar la democràcia i els drets és quelcom que obliga tothom. La democràcia es fonamenta en la legalitat. No és admissible invocar una part de l’ordenament legal, de l’Estatut o de la Constitució, per saltar-se les parts que nos ens agraden, que és el que està fent el Govern de Catalunya. 

Més enllà del debat jurídic –fonamental en democràcia– hem de ser conscients de la gravetat social i política del moment. És molt el que està en joc: la cohesió de la societat catalana, la continuïtat de l’autogovern, el prestigi de les nostres institucions, la capacitat de lideratge de Catalunya i, en definitiva, el progrés i la pau social.

Cal insistir-hi: sense llei no hi ha sortida; però sense política, tampoc. Ara, a punt de portar el país pel pedregam, és quan la política, amb majúscules, és més imprescindible. La via que el govern de Catalunya ha imposat, passi el que passi avui, no porta a bon port. Així no. I menys encara si, en lloc de corregir el tret, empitjora les coses amb una declaració unilateral d’independència que ens abocaria a un desastre. Seria millor, ara que el Govern ha esgotat el mandat parlamentari que es va atorgar, que el president convoqués eleccions al Parlament.

Recuperar afectes, refer ponts trencats 

Trobar solucions a l’actual tensió no és fàcil. Certament, els interlocutors (Puigdemont-Junqueras i Rajoy) ho posen difícil. Malgrat això, és possible si els que hem apostat des de l’inici d’aquesta crisi per la negociació i el pacte aconseguim convèncer-los d’anar per una altra via. Si els actuals governs no han estat capaços de fer-ho fins ara, a partir de demà és inexcusable. Ho hem d’exigir. És el moment de posar el comptador a zero i començar a negociar els problemes de fons. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Fins i tot als rengles del PP són ja molts els que reconeixen la conveniència de revisar el funcionament d’això que en diem l’estat de les autonomies. Cal millorar i protegir les nostres competències, un sistema de finançament més estable i més just, mecanismes de participació en les polítiques estatals i, el que és més important, un canvi d’actitud: a les institucions comunes d’Espanya els hem d’exigir major respecte a Catalunya i, també, a la inversa. Hem de treballar tots per recuperar afectes i refer ponts trencats.

Un camí menys èpic i més realista

a proposta és clara: compartir la diagnosi, proposar els canvis adequats, iniciar el procés de reforma de la Constitució en allò que calgui. Disposem d’un instrument que hem de saber aprofitar: la Comissió pel Diàleg creada al Congrés dels Diputats. Després, caldrà sotmetre l’acord assolit a l’escrutini dels ciutadans amb un doble referèndum: a Espanya i a Catalunya. Així, sí. Encara que aquest camí sigui més pausat, menys èpic i més realista.