Després de la debacle de Cs

 La més immediata és la campanya. El batallador Carrizosa no transmetia ni la frescor ni l’encant d’Inés Arrimadas quatre anys abans. Tampoc era el candidat natural ja que les primàries havien coronat Lorena Roldán, que va ser rellevada per la cúpula. Fer fallida, poc abans de les eleccions, el respecte a les decisions d’unes bases una mica moixes no genera cap entusiasme.

A més, el 2017 –la participació del 79% contra la del 53% d’ara així ho indica– van anar a votar molts no secessionistes espantats per la independència, sovint abstencionistes a les autonòmiques –menys a les legislatives espanyoles– que diumenge es van quedar a casa. Després dels anys de Torra i la seva pancarta la independència espanta bastant menys.

A més, després de la seva victòria del 2017, Arrimadas ni va intentar presentar-se a la investidura i després va deixar Catalunya per fer política a Madrid. La sensació ha sigut que Cs s’ha oposat sistemàticament –sense cap obertura al diàleg– a la Generalitat i només ha utilitzat els seus èxits a Catalunya com un plus a la política espanyola. El triomf a Catalunya del 2017 –al costat de la promesa ben treballada d’un partit liberal de tall europeu a Espanya– van ser les dues claus del gran resultat d’Albert Rivera a les eleccions espanyoles de l’abril del 2019.

Oposant-se pel centre al PP, i per la dreta al PSOE, Rivera va treure llavors 4.155.000 vots i ni més ni menys que 57 diputats (davant 66 del PP). Però a Rivera se li va pujar la seva imatge presidencial al cap i en lloc d’un pacte amb el PSOE, que hagués donat a Espanya un govern social-liberal amb 180 diputats, va preferir anar a unes noves eleccions aspirant a quedar per davant del PP i convertir-se en el nou i jove líder de la dreta.

 Però el PP, fins i tot en hores baixes encara tenia a Espanya un bon fons de comerç, i els electors van castigar Rivera, que va perdre 2,5 milions de vots (va baixar del 15,9% al 6,8%) i de 57 escons a només 10. Els electors van sancionar Rivera i Cs per oblidar el pragmatisme –marca dels partits liberals europeus de centre– i supeditar els valors liberals a una desmesurada ambició personal. I Rivera va marxar amb aires de triomfador i decebent l’empresariat que el veia com a garantia de moderació.

A partir d’allà Arrimadas ha intentat, moltes vegades amb encert, recuperar el possibilisme. Pactant amb el PP molts governs autonòmics, però també amb Pedro Sánchez les pròrrogues de l’estat d’alarma i dialogant a fons sobre els pressupostos. Però a Catalunya la imatge de Cs ja estava molt desgastada i els errors de la campanya tampoc han ajudat.

 Rivera va crear Cs a Catalunya i, aixecat pels errors de l’independentisme unilateral i de Rajoy, el va portar al cim (el 2017 va ser primer a Catalunya i el 2019 tercer a Espanya), però després la seva increïble pèrdua del sentit de la realitat (que recorda una mica a Puigdemont) va acabar fent de Cs un partit marginal.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A Espanya li convé un centre liberal i possibilista, però després de la debacle de diumenge, ¿podrà Inés Arrimadas mantenir Cs com un partit amb expectatives?