El Radar Electoral

La solitud de l’equidistant

Illa ha centrat la conversa política de la campanya, sense aconseguir trencar la dinàmica de blocs

Es llegeix en minuts
La solitud de l’equidistant

La campanya va començar parlant de la candidatura de Salvador Illa i acaba parlant de la PCR i la mascareta de Salvador Illa. Entremig, un paper firmat amb aspecte d’acta de reunió de veïns (hi ha qui enyora els temps en què assumptes d’aquest calat es dirimien amb pompa i formalitat davant notari) compromet els partits independentistes a no pactar amb el PSC, una obligació que potencialment només lliga a una formació (ERC) i que converteix el vot a un partit independentista en un vot a tot el bloc. En termes polítics, Illa ha centrat la conversa de la campanya electoral. En termes ciutadans, la votació en plena pandèmia (la por, els recels, les meses electorals...) és imbatible com a principal tema de discussió. No s’ha parlat gaire de política i de govern. ¿La gestió de la pandèmia? ¿La crisi econòmica? ¿La social? ¿L’educació o la sanitat? ¿La fiscalitat? Part de paisatge. Attrezzo per a les tres preguntes que compten (i no necessàriament per aquest ordre): ¿Serà capaç Illa de guanyar com Inés Arrimadas el 2017? ¿Qui vencerà al bloc independentista, JxCat o ERC? ¿L’independentisme mantindrà la majoria parlamentària?

«Pep té el seu somni (la república catalana independent) –escriu el lector Jordi Querol, de Barcelona, amb referència a un amic seu– inserit al cor amb molta força; hi creu per sobre de totes les coses d’aquest món. La seva fe és tan incommovible que les meves dades i la força dels fets mai el convenceran». L’amic del lector no és un cas únic. Una part important dels electors voten en termes de la política de blocs que marca la política catalana des de fa una dècada.

Tendència en altres països

Et pot interesar

El vot basat en emocions i l’existència de blocs inamovibles no és una exclusiva de la societat catalana. Els ‘nosaltres’ i els ‘ells’ homogenis, purs, són una constant de la conversa política en les democràcies occidentals des de fa anys. Canvien els eixos al voltant d’on s’agrupen els blocs, però la dicotomia es repeteix. En la societat espanyola, per exemple, el ‘nosaltres’ i l’‘ells’ s’agrupen al voltant de l’eix ideològic. Esquerra i dreta no es donen ni aigua, i el centre ha passat a ser el lloc en el qual tothom volia estar a ser un espai en el qual només viuen els tebis, els sospitosos, els equidistants. A les xarxes, les bombolles (emocionals, polítiques, informatives, socials) s’organitzen i s’autogestionen, immunes al que succeeix al seu voltant. El multivers ja no és només un producte de la imaginació de Stan Lee.

A Catalunya succeeix el mateix, però l’eix vertebrador és la bandera i no la ideologia. Això explica el paperet pel qual ERC firma la seva renúncia a presidir la Generalitat amb un eix ideològic o casos com l’imprescindible recolzament de Manuel Valls a la reelecció d’Ada Colau. Sense verbalitzar-lo així, l’‘efecte Illa’ es presentava com la tornada del constructor de ponts, el punt mig entre uns i altres, el candidat capaç de pactar amb alguns del seu bloc i de l’altre. En altres circumstàncies, i ja que sens dubte Illa ha sigut el principal tema de conversa de la campanya, podria afirmar-se que té serioses possibilitats de ficar-s’ho a la butxaca, normalment qui monopolitza el tema de conversa té molt guanyat. Però aquestes no són circumstàncies normals, i a Catalunya, al centre fa molt fred i als que diuen amb menyspreu equidistants els posen mascareta, quan no un morrió.