¿Quina política europea per a Rússia?

Aquestes sancions no s’emmarquen en una estratègia coherent, amb uns objectius definits i realistes, d’acord amb el poder real de la UE d’aconseguir-los. Els plantejaments il·lusoris, amb exigències i metes inabastables, destrueixen la credibilitat i poden conduir a una espiral de confrontació descontrolada, assenyalen teòrics de les relacions internacionals com el nord-americà John Mearsheimer. La política de la UE cap a Rússia és el fruit conjuntural dels equilibris entre les divergents i canviants posicions econòmiques i geopolítiques dels Vint-i-set respecte a Moscou, amb un pes determinant de l’actitud en cada moment de la cancellera alemanya, Angela Merkel.

Frontera comuna

Rússia comparteix amb la UE més de 1.200 quilòmetres de frontera comuna i tots dos mantenen una estreta interdependència econòmica. Rússia és el principal subministrador energètic de la UE i els Vint-i-set són el principal mercat exterior rus i la seva principal font d’inversions directes externes. Malgrat les debilitats econòmiques i el declivi demogràfic, Rússia continua sent el país amb més territori del planeta, compta amb enormes riqueses naturals (gas, petroli, minerals) i és una potència militar amb un nombre de caps nuclears operatius similar als Estats Units. Rússia continua sent també una potència tecnològica en determinats àmbits, com mostra la seva vacuna Sputnik V contra el coronavirus, els seus programes espacial i militar i la seva capacitat per llançar sofisticats atacs cibernètics. Malgrat la rivalitat política amb la UE, Rússia és un soci indispensable per a la gestió de crisis internacionals i per a la lluita contra el terrorisme i el canvi climàtic.

Una estratègia coherent i realista de la UE cap a Rússia ha de començar per respondre a la pregunta: ¿Quin és l’objectiu de la política europea cap a Moscou? ¿És establir una cooperació constructiva que reforci la seguretat i el benestar dels ciutadans de la UE? ¿O és modificar la política interna russa i el seu règim polític?

Si l’objectiu és una cooperació constructiva, pot aconseguir-se amb més dosi de ‘realpolitik’, menys ‘diktats’ europeus i la intensificació de la cooperació en àrees mútuament beneficioses per restablir la confiança i superar els reimplantats esquemes de la Guerra Freda. Si l’objectiu és modificar la política interna russa, està condemnat al fracàs per endavant, ja que Moscou –com la mateixa UE– no acceptarà mai ingerències exteriors en la seva política domèstica. Qualsevol sanció europea serà resposta amb una altra d’equivalent, com fins ara. Una creixent tensió amb Rússia exigirà un augment substancial de la despesa militar europea i un deteriorament de les relacions econòmiques, cosa que la majoria dels Vint-i-set no estan disposats a assumir. 

Aspiracions europees

La UE no pot aspirar a modificar la política interna russa quan no ha sigut capaç d’evitar que el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, desmantellés la democràcia i instaurés un règim autoritari amb eleccions, que aquesta setmana acaba de suprimir Klubradio, la principal ràdio independent. Els eurodiputats del Partit Popular Europeu (PPE) que més van criticar Borrell són els que protegeixen Orbán i eviten l’expulsió del seu partit, Fidesz, del PPE.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La UE planeja noves sancions contra Rússia, però la repressió dels activistes demòcrates de Hong Kong i de la minoria uigur no va ser obstacle per concloure l’Acord Global d’Inversions amb la Xina el 30 de desembre. La UE no ha adoptat sancions contra Turquia per empresonar diputats de l’oposició, periodistes, escriptors, acadèmics i activistes, ni per la seva protecció als grups gihadistes. La detenció, tortura i execució d’opositors, dissidents i activistes a l’Aràbia Saudita tampoc ha motivat sancions. El doble tracte resta credibilitat a la UE.