Eleccions i Covid

Votar en temps de pandèmia

S'està fent tot el possible per limitar els problemes, però hi ha dos forats negres: assegurar que a las meses no hi hagi persones vulnerables i el vot dels contagiats, que no haurien de sortir al carrer

Es llegeix en minuts

El 14 de febrer els catalans tenim una cita a les urnes. Son unes eleccions importants: un govern en funcions, escapçat per la inhabilitació del seu President i afeblit per desavinences entre els socis, no tindrà mai prou força per fer bé la seva feina. Però aquesta necessitat política xoca amb la realitat epidemiològica. Malgrat que Catalunya està en fase de descens de la tercera onada de la pandèmia, encara falta per a què els indicadors tornin a un nivell raonable. La Rt no baixa de 0,9 des de finals de novembre, el risc de rebrot continua per sobre dels 400 (més de 100 es considera alt) i la incidència acumulada a 14 dies encara supera els 500. En aquestes condicions, s’hauria de votar?

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Hi ha tres maneres de respondre la pregunta. Des del punt de vista polític, hi ha una urgència que cal solucionar, però també una sèrie de càlculs interessats que fan que uns partits prefereixin accelerar i altres xutar la pilota endavant cap a un futur indeterminat que ningú pot garantir que serà millor. Des del punt de vista científic, seria prudent esperar, però només una mica. Al ritme actual, d’aquí aproximadament un mes el nombre de casos s’haurà reduït de manera substancial, i el risc de contagi degut al moviment massiu de persones serà força menor. És llavors, abans no comenci una quarta onada que prediuen molts models, que seria el millor moment per votar. Però ja hem vist que la discussió entre aquestes dues faccions és estèril, perquè hi ha una tercera via que s’acabarà imposant: la jurídica.

Desfasament

Des del principi de la crisi, hi ha hagut un desfasament entre el que cal implementar per preservar la salut de la població i el que la llei permet fer. En els països democràtics, els drets fonamentals son un bé que s’ha de protegir. Però en situacions d’emergència com aquesta, la salut no pot quedar-se a segon pla, i per això cal adaptar la normativa amb rapidesa a la realitat del moment. Sabem que hi ha mecanismes per fer-ho, per tant el que ha fallat és la visió, la voluntat i la coordinació dels qui tenen el poder per fer aquests canvis. El que passa llavors és que el tribunal que té l’última paraula sobre com es fan unes eleccions ha de prendre decisions segons unes lleis que ja no encaixen amb el que és millor pels ciutadans. L’aparell jurídic-legal ha de ser una baula més en els esforços per evitar tant com es pugui els contagis, no pot anar en contra del que hauria de ser l’objectiu primordial en una pandèmia: salvar vides.

Per desgràcia, el sistema obliga que les eleccions es facin el 14-F, encara que epidemiològicament parlant no tingui gaire lògica. Això s’hauria d’haver previst, i haver dirigit des del principi les energies al pla B: aconseguir que la jornada electoral sigui el més segura possible. S’ha perdut un temps preciós amb el tema de la data, i les possibilitats de fer accions complexes s’han anat reduint. A més, els gestors tenen una feina molt complicada, atrapats entre el que els demanen els científics i el que els permeten les lleis. Per tot això, algunes de les opcions més òbvies des de l’òptica sanitària (un confinament previ d’un parell de setmanes per accelerar la baixada, urnes mòbils, més d’un dia de votacions, incentivar i facilitar més el vot per correu, torns més curts a les meses, tandes de votacions, encara més col·legis electorals i en espais més amplis i ventilats...) no son factibles.

Un alt preu

Notícies relacionades

Llavors, és prudent anar a votar el 14-F? Partint del fet que el risc zero només existeix si et quedes a casa, sembla que s’està fent tot el possible per limitar els problemes el dia de les eleccions. Però hi ha dos forats negres que no s’han resolt encara. Un és assegurar que a les meses no hi ha persones vulnerables (o que conviuen amb una). Seran els que estaran més exposats, per això haurien de ser joves i sans, per minimitzar complicacions. Però el repte clau és el dels positius. Algú que té la covid-19 i, per tant, pot contagiar, no ha de sortir al carrer sota cap concepte. El perill que això representa per a la salut de tots els ciutadans no és acceptable, perquè no hi ha cap conjunt de mesures prou efectives per garantir que no propagaran la malaltia.

És essencial respectar el dret a vot a tothom, però no al preu de jugar amb la vida dels altres. Les prioritats han d’estar clares. Per això és important no caure en el derrotisme o el conformisme i buscar alternatives. Si no, el perill és que la gent tingui por de sortir a fer sentir la seva veu, i això sí que seria una perversió intolerable del procés democràtic.