La llei que mai va existir

Catalunya és l’única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia. Tot i que formalment hi ha hagut múltiples intents d’aprovar-la, el cert és que sempre els debats o el desenvolupament dels treballs parlamentaris per intentar-ho sempre han quedat empantanegats al terreny de la retòrica, sense que mai s’hagi entrevist una veritable intenció d’arribar fins al final.

La raó cal buscar-la en els interessos particulars de les formacions polítiques. És contra aquest escull que el Parlament s’ha estat embarrancant des de fa quatre dècades. El principi de realitat ensenya que per als partits resulta difícil practicar l’interès general quan entren en joc també les seves pròpies conveniències.

Sent així les coses, Catalunya es regeix electoralment per la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General) que fixa els elements bàsics de qualsevol elecció que se celebri a Espanya. En el cas català cal afegir la regulació prevista per a les eleccions del 1980 que determinava les quatre circumscripcions provincials i el nombre de diputats que a cada una d’elles corresponen.

La decisió del TSJC de mantenir la data de les pròximes eleccions per al 14F, en contra del criteri del govern català, ha posat de nou sobre la taula l’atàvica incapacitat de la política catalana per pactar una llei electoral que –amb els deures fets– hagués pogut donar una resposta més bona a les necessitats de celebrar uns comicis en circumstàncies tan difícils com les presents.

En primer lloc, i més enllà de la normativa electoral, cal dir que el principal error del govern català en l’intent de suspendre les eleccions va ser el de fer el que li dona la gana i no calibrar encertadament l’impacte que suposava no arribar a un consens amb totes les forces polítiques. Era aquest un primer pas que fins i tot sent insuficient –qualsevol podia recórrer la decisió davant el TSJC com així va succeir–, era imprescindible per donar més solidesa a l’intent d’ajornament.

De tornada a la inexistència d’una llei electoral catalana i a les seves conseqüències, resulta molt difícil d’entendre que la malaptesa pròpia revolti qui la practica. No hi ha excuses que valguin. Si Catalunya no té una llei electoral pròpia és senzillament perquè el Parlament no ha sabut tirar-la endavant i tots els partits –uns més, uns menys– tenen la seva responsabilitat i, en particular, els que més la troben a faltar.

Per centrar el debat, fugint de la data com a arma electoral d’una conspiració d’estat com pretén infantilment el sobiranisme, es pot insistir aquí que el desenvolupament d’una nova llei electoral catalana podria haver aportat novetats en la millora de l’organització i el desenvolupament de la jornada electoral que viurem enmig de la pandèmia. 

Perquè la LOREG, com a llei estatal, fixa aspectes generals però deixa amplis marges de discrecionalitat en els que sí que poden aprofundir les comunitats autònomes i que haguessin sigut de gran utilitat en el present. Durada i nombre de jornades de votació, vot per correu, urnes mòbils per evitar desplaçaments i fins i tot el vot telemàtic, són algunes d’aquestes qüestions –gens menors– si del que es tracta és de fomentar el dret de participació dels ciutadans. Es pot esperar que les actuals circumstàncies serveixin almenys per aprendre la lliçó i que ben aviat Catalunya pugui remeiar una anomalia que només té com a veritables´i únics responsables els seus representants polítics. n