Voler, saber, deure

Fill, tu seràs el que vulguis. Fill, tu seràs el que puguis. Fill, tu seràs el que hagis de ser. ¿Quin van escoltar de petits i quin els hauria agradat escoltar? ¿O quines són les que posen o han posat en pràctica si miren cap a baix? La primera fingeix la màxima exigència en un envàs d’il·lusió. La segona té el to gris del conformisme de l’acceptació dels límits. La tercera és el sacrifici pur, renunciar a un mateix per satisfer els altres.

És una trampa. No existeixen fronteres tan nítides. Al final la salsa del jo és el resultant dels tres vectors: voler, saber, deure. Tot i que sí que és cert que a cada cos li van dosis diferents de cada ingredient. Hi ha qui renuncia als somnis, hi ha qui mai es posa a prova i també qui mai complirà cap obligació. De la mateixa manera hi ha somiadors que volen tan alt que forçosament han d’estavellar-se, com existeixen els que es neguen a acceptar uns límits que indefectiblement són allà i els que no fan cap altra cosa que rebre i complir ordres. Entre aquests extrems corren les artèries de la majoria de les vides, cert que en un precari equilibri. El que hem dit, voler, saber, deure.

Adeu a les pistes

S’ha retirat el tennista Carlos Boluda, amb 27 anys. Ho escric pensant que saben de qui es tracta i pot ser que no sigui així. Boluda va ser, durant un temps, la gran promesa del tennis espanyol, el nou Rafa Nadal per als periodistes, el cosset de nen sobre qui es construïa un futur ple d’èpica després de guanyar dos tornejos Petit As, reconegut informalment com el mundial del tennis infantil.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Les entrevistes amb motiu del seu adeu a les pistes són una col·lecció de perles per als psicòlegs de l’esport i de la vida. ¿Boluda volia ser tennista? ¿Ho ha disfrutat? ¿Ha trigat massa a imposar el seu desig d’una altra vida als dels altres? ¿Tant costa reconèixer els propis límits i acceptar que mai es farà el salt definitiu al cim? ¿Quantes vegades ha de burlar-se de tu el públic perquè acceptis sense demora veure la teva imatge real al mirall? ¿I els pares, què diran en vista de tanta projecció de si mateixos enterrada definitivament? ¿Volia ser tennista o el van fer tennista? Algunes d’aquestes qüestions es resolen amb el titular que més ha repetit: deixar el tennis ha sigut un alliberament, com si fos un Prometeu encadenat que s’ha pogut escapar del càstig etern que el consumia. Així doncs, de retorn al principi, en la vida esportiva d’aquest noi, quin ha hagut de ser el pes de cada factor: ¿volia, sabia o havia de ser tennista?

Són entrevistes, les seves, amb un clar fons d’amargor. En les seves paraules s’adverteixen fàcilment els moments de dolor, frustració i sense sentit que es van apropiar del xaval a mesura que xocava amb la realitat d’unes expectatives que no es podien concretar. Parla com si, amb 27 anys, hagi viscut una vida sencera i que, arribat el moment de fer inventari, hagués preferit que tot fos més curt i durés encara menys del que ho ha fet. L’esport d’aspiració elitista viscut com una esclavitud imposada per un mateix i per l’entorn. Una pena que s’arrossega fins que un, valent, es despulla o deixa que el despullin. Els Boluda es compten a milers. En el tennis i en tots els esports.