Eleccions catalanes

La decisió d’ERC

A fi de preveure qui, entre Esquerra, el PSC i JxCat, compta amb més possibilitats, tan sols cal fixar-se en dos factors: en segon lloc, qui arriba primer, i en primer, qui estarà en disposició d’encapçalar una majoria

Es llegeix en minuts

Cal distingir, enmig de tanta incertesa, entre la fantasia i els escenaris possibles. Un exemple de fantasia és l’anunci, que alguns fanàtics de les xarxes consideren com a certesa, d’un Govern de la Generalitat format pel tercet Illa, Albiach i Carrizosa. Ni que hi suméssim el PP obtindria, no la majoria necessària, sinó simplement més vots a favor que en contra. De cap manera. Com tampoc és segur, tot i que sigui ben possible, un nou tripartit d’esquerres. Siguin quan siguin les maleïdes per la pandèmia eleccions, hi haurà tres actors protagonistes i tres més de secundaris. Els principals, ERC, JxCat i PSC, en l’ordre que cadascú prefereixi. D’aquí sortirà el president de la Generalitat, que tindrà un pes determinant i marcarà el to de la legislatura. O serà Pere Aragonès, o Laura Borràs (i en tot cas, si és inhabilitada, Joan Canadell) o Salvador Illa. A fi de preveure qui compta amb més possibilitats, tan sols cal fixar-se en dos factors: en segon lloc, qui arriba primer, i en primer, qui estarà en disposició d’encapçalar una majoria.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Com que no sabem quin dels tres partits guanyarà, és obligat contemplar tres panorames diferents. Comencem per una nova victòria de Puigdemont, una vegada més imprevista i odiada per tots els altres, amb ERC en segon lloc. En aquest cas, la decisió d’ERC consistiria a repetir una coalició com l’actual, amb Aragonès com a vicepresident, o bé optar pel tripartit però amb la particularitat gens menyspreable d’aconseguir, per fi, la presidència de la Generalitat. Sempre podran insistir en la fórmula ERC més JxCat més comuns, més CUP si volen, però com que aquesta combinació està descartada pel veto inamovible dels comuns a JxCat, l’excusa serà que autoexclouen. Quedarien ERC, comuns i CUP, amb una Dolors Sabater disposada per endavant a formar part de l’Executiu. En aquest escenari, el PSC podria donar el seu recolzament des de fora, com a Euskadi, i marcar així, arraconada la retòrica de la imminència independentista, els límits de les polítiques d’esquerres.

El tot o res

Et pot interesar

Suposem ara que, malgrat l’ajornament i la pèrdua del factor sorpresa que comporta, es compleix el sondeig d’EL PERIÓDICO i Salvador Illa arriba primer, seguit de prop al podi per ERC i JxCat. Ara, Junqueras i Aragonès haurien de decidir entre fer president un socialista per tercera vegada (Maragall, Montilla, Illa) o reeditar el pacte amb JxCat però les posicions de força canviades i, una vegada més, la grossa de la presidència. Ni cal reiterar que, per ERC, la presidència és el tot o res. Més difícil ho tindrà Aragonès si guanya i JxCat queda segon, a poca distància, amb un PSC una mica més allunyat. Difícil, no per ser investit sinó pels companys de viatge. Abans d’optar pel nou tripartit haurà de descartar l’oferta de Puigdemont i patir l’oprobi d’enviar a l’oposició els companys de viatge cap a la independència. És clar que les angoixes d’aquest escenari no serien res comparades amb la desil·lusió de quedar en tercer lloc, una cosa poc probable però tampoc impossible. En aquest últim i extrem cas, un molt humiliat Junqueras podria veure’s obligat a reconèixer el seu fracàs i sotmetre ERC als designis de Puigdemont.

S’equivoquen, doncs, els que donen per fet un nou tripartit d’esquerres com a única o gairebé única possibilitat. Des del 1995, l’estratègia d’ERC s’ha basat en la consecució de l’hegemonia en la política catalana, i això només s’aconsegueix presidint la Generalitat. Ammb quins socis ho farà no dependrà tant de les preferències dels dirigents com dels resultats.