Pros i contres

Es llegeix en minuts
Seeger vs. Lopez

Els 12 anys que van de la primera presa de possessió de Barack Obama a la cerimònia inaugural de Joe Biden són el recorregut de la innocència a la consciència. De la il·lusió a la realitat. De la creença en un futur esperançador a la constatació d’un present ombrívol. L’assalt al Capitoli ha planat sobre l’acte; perquè es feia allà mateix i encara s'ho movien les ombres dels profanadors del temple, l’alè pútida, el desvergonyiment d’aquella trepa d'arreplegats. Per això (i per la presència invisible, però perceptible, de l’amenaça pandèmica), l’arribada de Biden ha estat tristoia, sense aquell entusiasme (potser ingenu; genuí, tanmateix) del 2009.

Et pot interesar

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Hi havia aleshores la percepció d’una nova era, lligada a una antiga lluita que identificava la democràcia com un aprofundiment del combat a favor dels drets civils. Ara, el concepte no és aprofundir-la, sinó defensar-la. I tot té un aire de cosa tova: Lady Gaga canta l’himne com si fos a la mitja part de la Superbowl, i Jennifer Lopez fa una versió de ‘This land is your land’ adaptada al fil musical dels ascensors. Fa 12 anys, van intervenir Pete Seeger i Bruce Springsteen. Potser és aquesta, la diferència.