Iglesias, un vers lliure que pretén rimar

Però Iglesias va errar més encara quan tenint l’oportunitat de rectificar es va mantenir ferm, responent amb un to desafiador, sembla que a la dreta, tot i que no se sap si també al PSOE. Va dir llavors que ell no s’afegirà a «la criminalització de l’independentisme». Com si aquesta criminalització s’evités equiparant la situació privilegiada de l’expresident català, ara eurodiputat, amb les penúries que van patir els qui van haver de fugir de la dictadura franquista, i donant a entendre, de pas, que Espanya no té una democràcia plena. No es pot pretendre ser alhora vers lliure i rimar. 

Des de la taula del portaveu del Govern en la Moncloa, li va respondre la ministra María Jesús Montero: «Els exiliats republicans defensaven la legalitat vigent. D’altres la trenquen». No sembla, no obstant, que, més enllà de l’empipament que suposen, les paraules del vicepresident preocupin especialment el president, Pedro Sánchez, ni la resta dels membres socialistes de l’Executiu. Els va provar malament, és clar, que «banalitzés» el sofriment dels exiliats del franquisme, però pensen que, a diferència de quan s’entossudeix a atribuir-los conservadorisme i covardia a l’hora d’afrontar reformes socials i mira d’apropiar-se en exclusiva dels avenços en aquestes matèries, en aquesta ocasió Iglesias s’ha posat en un embolic que només perjudica la seva pròpia imatge i ho fa a més en sectors de l’esquerra que pretén representar i amb els quals sintonitzen les seves bases. 

Sí ha sorprès l’intent de «fer-se el simpàtic» amb Puigdemont, que ningú sap ben bé a què respon, ja que En Comú Podem no té res a pescar al calador de JxCat i un Govern de coalició transversal a Catalunya, si es fa, es faria amb ERC. En el sector socialista del Govern s’ironitza més amb la idea que governar és difícil, que el vicepresident va transmetre en la mateixa entrevista de La Sexta. «Per treure els projectes polítics endavant fa falta habilitat i mà esquerra i ell no en té», diuen. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No s’espera que aquesta polèmica tingui repercussions importants en la relació entre els socis de coalició ni en l’activitat de l’Executiu. Més que res perquè si al principi als socialistes els irritaven algunes actituds d’Iglesias, aquest intent de ser Govern i oposició alhora –i encara els molesta que els dimarts contraprogramin des d’Unides Podem les rodes de premsa de la portaveu del Govern–, ara s’hi van acostumant i ja no se sorprenen ni per la manera de ser ni per la manera d’actuar d’Iglesias, tot i que confessen que de vegades la seva personalitat complica les coses més del degut. 

En aquest moment, més que les afirmacions sobre Puigdemont, que han col·locat el vicepresident en una situació incòmoda, el que preocupa a la Moncloa són les divergències de fons, i molt més importants, sobre les reformes laboral, fiscal i del sistema de pensions que s’abordaran al llarg de 2021 i que vaticinen un curs complicat. És en aquest terreny en el qual es veuran discrepàncies difícilment conciliables entre els dos partits, però que bé o malament se superaran, perquè, a diferència de l’ocorregut a Itàlia, aquí tots tenen clar que no cal enviar-ho a pastar fang, que el seu és l’únic Govern possible atesos els resultats electorals, i que, com en tots els matrimonis de conveniència, no els queda més remei que tolerar les seves diferències i posar la millor de les cares.