La tribuna

Iglesias, un vers lliure que pretén rimar

Més que les afirmacions del vicepresident segon sobre Puigdemont i l’exili republicà, el que preocupa a la Moncloa són les divergències de fons sobre les reformes laboral, fiscal i del sistema de pensions

Es llegeix en minuts
MADRID 16 12 2020 - El vicepresidente segundo del Gobierno  Pablo Iglesias  asiste a la sesion del Congreso de los Diputados en la que el presidente del Gobierno  Pedro Sanchez  comparece a peticion propia para informar de los dos ultimos consejos europeos y de la situacion en que se encuentra Espana en este momento de la pandemia  a las puertas de la Navidad  EFE J J  Guillen

MADRID 16 12 2020 - El vicepresidente segundo del Gobierno Pablo Iglesias asiste a la sesion del Congreso de los Diputados en la que el presidente del Gobierno Pedro Sanchez comparece a peticion propia para informar de los dos ultimos consejos europeos y de la situacion en que se encuentra Espana en este momento de la pandemia a las puertas de la Navidad EFE J J Guillen / J J Guillen

No és que Pablo Iglesias sigui infal·lible, però generalment en les seves declaracions, gairebé sempre ben preparades, diu el que vol dir. Fins i tot quan transmet la impressió de ser excessivament provocador o massa aspre amb els seus socis socialistes del Govern. No obstant, la constatació que també s’equivoca es va produir diumenge passat a ‘Salvados’, quan va comparar Carles Puigdemont amb els exiliats del franquisme, en el que va venir a ser, com a mínim, un «equívoc comunicatiu», com ho va definir l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Segurament el vicepresident segon es va confiar massa, perquè es creia en una tele amiga, i l’entrevista se li va escapar de les mans, provocant una dolguda reacció de sectors de l’esquerra, especialment els més vinculats a l’exili republicà i a la memòria històrica.

Però Iglesias va errar més encara quan tenint l’oportunitat de rectificar es va mantenir ferm, responent amb un to desafiador, sembla que a la dreta, tot i que no se sap si també al PSOE. Va dir llavors que ell no s’afegirà a «la criminalització de l’independentisme». Com si aquesta criminalització s’evités equiparant la situació privilegiada de l’expresident català, ara eurodiputat, amb les penúries que van patir els qui van haver de fugir de la dictadura franquista, i donant a entendre, de pas, que Espanya no té una democràcia plena. No es pot pretendre ser alhora vers lliure i rimar. 

Des de la taula del portaveu del Govern en la Moncloa, li va respondre la ministra María Jesús Montero: «Els exiliats republicans defensaven la legalitat vigent. D’altres la trenquen». No sembla, no obstant, que, més enllà de l’empipament que suposen, les paraules del vicepresident preocupin especialment el president, Pedro Sánchez, ni la resta dels membres socialistes de l’Executiu. Els va provar malament, és clar, que «banalitzés» el sofriment dels exiliats del franquisme, però pensen que, a diferència de quan s’entossudeix a atribuir-los conservadorisme i covardia a l’hora d’afrontar reformes socials i mira d’apropiar-se en exclusiva dels avenços en aquestes matèries, en aquesta ocasió Iglesias s’ha posat en un embolic que només perjudica la seva pròpia imatge i ho fa a més en sectors de l’esquerra que pretén representar i amb els quals sintonitzen les seves bases. 

Sí ha sorprès l’intent de «fer-se el simpàtic» amb Puigdemont, que ningú sap ben bé a què respon, ja que En Comú Podem no té res a pescar al calador de JxCat i un Govern de coalició transversal a Catalunya, si es fa, es faria amb ERC. En el sector socialista del Govern s’ironitza més amb la idea que governar és difícil, que el vicepresident va transmetre en la mateixa entrevista de La Sexta. «Per treure els projectes polítics endavant fa falta habilitat i mà esquerra i ell no en té», diuen. 

No s’espera que aquesta polèmica tingui repercussions importants en la relació entre els socis de coalició ni en l’activitat de l’Executiu. Més que res perquè si al principi als socialistes els irritaven algunes actituds d’Iglesias, aquest intent de ser Govern i oposició alhora –i encara els molesta que els dimarts contraprogramin des d’Unides Podem les rodes de premsa de la portaveu del Govern–, ara s’hi van acostumant i ja no se sorprenen ni per la manera de ser ni per la manera d’actuar d’Iglesias, tot i que confessen que de vegades la seva personalitat complica les coses més del degut. 

Et pot interesar

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En aquest moment, més que les afirmacions sobre Puigdemont, que han col·locat el vicepresident en una situació incòmoda, el que preocupa a la Moncloa són les divergències de fons, i molt més importants, sobre les reformes laboral, fiscal i del sistema de pensions que s’abordaran al llarg de 2021 i que vaticinen un curs complicat. És en aquest terreny en el qual es veuran discrepàncies difícilment conciliables entre els dos partits, però que bé o malament se superaran, perquè, a diferència de l’ocorregut a Itàlia, aquí tots tenen clar que no cal enviar-ho a pastar fang, que el seu és l’únic Govern possible atesos els resultats electorals, i que, com en tots els matrimonis de conveniència, no els queda més remei que tolerar les seves diferències i posar la millor de les cares.