El vers, la prosa i el tuit

Traumatitzat com està el món després dels quatre anys de Donald Trump i la forma amb què ha acabat la seva presidència, és molt difícil no caure en el wishful thinking (pensament il·lusori), o pitjor, en el pensament màgic a l’hora de parlar de l’arribada de Joe Biden a la Casa Blanca. Les esperances dipositades en el veterà polític són proporcionals al marasme que deixa Trump darrere seu: siderals. El pensament il·lusori diu que amb Biden els Estats Units s’asseurà de nou a la taula del multilateralisme; que ara sí que sí que es lluitarà contra l’emergència climàtica perquè Washington tornarà a París; que s’acabarà el drama migratori a la frontera amb Mèxic; que els Estats Units tornaran a ser un soci fiable amb qui treballar en el progrés del món; que Kamala Harris és l’impuls final per a la igualtat entre homes i dones i per reconèixer que la diversitat és una de les grans fortaleses d’aquest món globalitzat del segle XXI.

 Tant de bo. I wish.

La realitat, com hauríem d’haver après al presenciar el vers de Barack Obama estavellar-se contra el mur de prosa de Washington, és molt més complexa. El millor que pot dir-se de Biden és que no és Trump. I ja és molt, atesa la situació que ha d’afrontar el nou president: una pandèmia desbocada, una profunda crisi econòmica i un país profundament dividit fins a extrems molt perillosos per a la convivència, com l’assalt al Capitoli va demostrar. Tres agudes crisis que justifiquen que el focus primordial d’aquesta administració sigui el domèstic. 

Aïllacionisme

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La tensió entre aïllacionisme i internacionalisme (o intervencionisme) és consubstancial a la història dels Estats Units. L’administració de Trump en molts aspectes ha sigut disruptiva. Però en d’altres ha entroncat amb la pulsió nativista i aïllacionista sempre present en la complexa personalitat nord-americana. Biden, abans que res un home de consens, de l’‘establishment’, que aspira a ser el president de tots els nord-americans, buscarà el punt mitjà entre aquestes dues tendències, amb un plus d’«Amèrica, primer» a causa de la greu situació interna que viu el país en diversos fronts. No és realista esperar un gir de 180º respecte Trump. En la gestió del ja expresident sempre va caldre diferenciar entre el que deia (tuitejava) i el que feia, entre el soroll i la fúria i les polítiques, igual de tòxiques en molts casos. En l’aspecte formal, Biden torna els Estats Units al lloc d’on no s’hauria d’haver mogut. En les polítiques, sobretot en matèria exterior, més enllà d’alguna decisió simbòlica molt ràpida, no són d’esperar girs radicals. No és Biden aquest tipus de polític, no llançarà una guerra aranzelària, però la Xina i els EUA no es convertiran demà en els millors amics.

En política exterior, la seva primera feina ha de ser recuperar la confiança dels socis abandonats o desplantats, que ja no veuen els EUA com un aliat fiable. Trump va demostrar que els acords que firma Washington poden ser paper mullat, de París al tractat nuclear amb l’Iran. Una vegada trencada, és molt difícil recuperar la confiança. Deixar d’inspirar l’extrema dreta de tot el món, d’Orban a Bolsonaro, seria un primer pas important. Però Biden necessitarà bastant més que un canvi de formes per recosir els llaços que Trump va incendiar. El primer, que realment tingui la voluntat de recosir-los tots.