La crisi del coronavirus

Cansament pandèmic i doble recessió

No demanar recursos a la UE per poder compensar els sectors afectats per les restriccions i apostar-ho tot a la bona voluntat ciutadana prolonga una doble agonia: la productiva i la sanitària

Es llegeix en minuts

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament, postula la primera llei de Murphy. En tot cas, tingui o no raó Murphy, el que podia passar ha passat i, de nou, ens ha tornat a atrapar el toro, amb la qual cosa les perspectives d’una forta i immediata recuperació de l’economia el 2021 es redueixen i difuminen. Ara, a l’espera que l’INE, el Banc d’Espanya, l’FMI i les autoritats europees ens indiquin com va acabar el 2020, i què esperen per al 2021, els signes que s’acumulen no són positius: és probable que el quart trimestre de l’any passat mostri una nova caiguda del PIB i que els primers mesos d’aquest 2021 segueixin aquest camí. No és que sorprengui, perquè la política seguida des de finals de novembre ha sigut la de draps calents, tirar la pilota cap endavant i esperar que s’escampi la boira. De cap altra manera es poden qualificar les restriccions parcials de l’activitat i els consells a la ciutadania perquè es comporti responsablement. Els seus efectes ja són visibles: rampant tercera onada sanitària i negatius efectes econòmics. Era el que es podia esperar.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per a les autoritats, això d’aconsellar els ciutadans que es portin amb exquisida correcció pandèmica és una fina manera de descarregar-se de responsabilitat: si l’epidèmia s’estén, és culpa directa de la nostra incorrecció. No discutiré sobre la validesa d’aquesta asserció i, probablement, hi hagi bona part de veritat. Però si fos cert que no sabem comportar-nos, les decisions de les autoritats ho haurien de tenir molt en compte i adoptar, que per a això es dedica a la cosa pública, les difícils, impopulars i gens electorals mesures de restricció. Però, pel que s’ha vist al desembre i aquests dies de gener, l’habitual ha sigut una certa relaxació: fa pocs dies, el conseller de Sanitat de la Junta d’Extremadura va revelar que, en la reunió del Consell Interterritorial del 2 de desembre en què es van decidir les mesures per a les festes, es va acordar poca severitat per combatre l’anomenat cansament pandèmic.

Insuportable abús

Pel que fa als perquès dels tancaments parcials de l’activitat, comença a ser insuportable l’abús de l’argumentació sobre la nostra falta de recursos. Així, es postula la inevitable laxitud de les mesures adoptades a les festes de Nadal perquè som menys rics que Alemanya, França o Itàlia, i no podem compensar els negocis que es veurien afectats. De nou, es tracta d’una veritat a mitges que, com totes, acaba sent mentida. Perquè els recursos que el Govern espanyol ha posat a disposició de les autonomies per aturar els efectes de la pandèmia (els 16.000 milions de l’anomenat pla Covid) s’han destinat, en una proporció elevada, a sanitat. Res a objectar si no fos perquè el MEDE europeu té a disposició dels països més afectats per la pandèmia, i només per atendre despeses sanitàries, uns 250.000 milions d’euros. Però ¡‘helás’!, no hem demanat ni un euro als homes de negre de Brussel·les, justament contradient la tesi que no tenim diners i no podem atendre ni necessitats peremptòries en sanitat (detecció precoç i vigilància i seguiment de la Covid reforçant l’atenció primària, entre altres crítics aspectes) ni concedir ajuts directes a sectors afectats. Però ja ho saben, això del MEDE contamina, i ningú vol veure’s assenyalat per demanar-li diners: part de la crisi política italiana que ha generat Renzi té a veure, justament, amb la negativa del Govern de Conte a demanar recursos al MEDE.

Vertigen

Et pot interesar

En tot cas, les xifres sanitàries fan vertigen. És una seqüència coneguda: primer, augment de contagis; posteriorment, d’hospitalització; a continuació, increment en l’ocupació de les ucis; i, finalment, augment del nombre de morts. Els epidemiòlegs anticipen que aquesta fase de la pandèmia arribarà al seu pic en unes setmanes, quan ja tindrem a la vista la Setmana Santa. Per això, no es pot esperar que, malgrat la vacunació, l’activitat es recuperi sensiblement abans de finals de la primavera, i això si cap de les noves variants que comencen a circular (la britànica, la brasilera o la sud-africana) ho fa anar tot en orris.

¿Hi havia alternatives al que avui ens afligeix? Per a un país tan dependent del turisme i del que se’n deriva (comerç, transports, entreteniment), la disjuntiva economia-sanitat no és tal. No demanant recursos a la UE, sense poder compensar adequadament els sectors afectats i apostant-ho tot a la bona voluntat ciutadana, estem prolongant una doble agonia: la productiva i la sanitària.