Aquell plàstic

Lourdes López, membre de la plataforma Defensem la Barceloneta, va dir: «Ja no es movia. Han hagut de cridar l’ambulància i ja era massa tard. Li han posat aquell plàstic al damunt. Ha sigut molt trist». Sobre el cos del Mohamed, a l’escala del pàrquing. O, una mica més enllà, també sobre el cos d’Amine, a la Ciutadella. És el millor resum que he llegit d’una tragèdia que té noms gràcies al treball de Guillem Sánchez. Ara sabem qui eren, les dues persones que van morir de fred, al carrer, i almenys retenim una història, una davallada, l’ensorrament, els orígens. Almenys les identifiquem amb una vida, encara que hagi estat tan dura, tan esquerpa, tan dramàtica. Les identifiquem amb la rosa que l’Amine enviava a la seva mare.

Deia Ferran Busquets, el director d’Arrels, que «si no acceptéssim que hi hagi adults dormint al carrer, no n’hi hauria», i també afirmava que «el carrer mata» i també mata dir que les persones sense sostre s'estimen més dormir al ras, «perquè pensar això justifica la seva mort». Saber qui eren, com van passar les seves últimes hores, com van morir, dignifica la seva memòria. I ens interpel·la, com a societat, amb una daga que es clava al cor.