La representació del cos humà

¿Un gran penis per educar la infància?

La sèrie de dibuixos animats a la televisió pública danesa protagonitzada per un home amb un gran membre viril planteja debats de fons

3
Es llegeix en minuts

Dinamarca estrena, amb el 2021, una sèrie de dibuixos animats a la televisió pública dirigida a infants de 4 a 8 anys. És notícia perquè el protagonista és un personatge masculí amb el penis (sembla) més gran del món. personatge masculí amb el penis (sembla) més gran del món. Aquest penis li és útil per realizar activitats quotidianes i per valorar el seu entorn. El personatge ha generat polèmica, però una vegada més, desde una perspectiva poc crítica però si moralista. El què ha encès les xarxes és el debat sobre si és adient o no que s’exhibeixi i és parli explícitament del membre masculí en un programa dirigit a la infància. 

Si alguna qüestió ha d’estar clara davant d’aquest programa televisiu és que no hauria de representar cap problema -ans el contrari- parlar del cos i de totes les seves parts de forma natural en la programació televisiva infantil. És important -per construir una bona educació sexoafectiva- que els cos no sigui un tabú i se’n pugui parlar. No obstant, la temàtica triada per aquest dibuixos animats planteja, com a mínim, dos debats de fons que tenen relació entre ells.

En primer lloc, desde una perspectiva feminista i tenint en compte la rellevància de la funció transformadora de l’educació en les noves generacions, val a dir que sembla imposible que tornem a caure en la sacralització del membre viril. El penis no és com qualsevol altra part del cos ni en termes simbòlics, ni en termes concrets ni pel què fa la mirada patriarcal imperant. L’aprenentatge de la masculinitat tradicional sempre ha girat, de forma protagònica, al voltant del penis com a expressió de força, vàlua i privilegi. La sexualitat i -perquè no dir-ho- la violència sexual és falocèntrica.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Les referències en la cultura “popular” al penis en paraules, expressions i les implicacions sobre el tamany del penis són incomptables i han contribuït a legitimar una masculinitat basada en la manifestació de la potència, l’agressivitat i la impulsivitat sexual. Aquesta “oda” constant al penis l’han gaudit els homes com a privilegi però també l’han patit com a pressió social. Una exigència- la de tenir un penis gros i erecte sempre que ho marquin els mandats de la masculinitat- a la que cal respondre per ser home, per ser respectat, valorat i reconegut com qui té valor dins de la comunitat. 

Per altra banda alimentar entre els infants la idea de que el penis dels homes adults és un instrument de curiositat, joc, que cal valorar i descobrir-ne el seu potencial -suposo que no se li escapa a ningú- pot ser un facilitador de la violència sexual cap als infants. Quan parlem d’una educació sexual que no inclogui tabús i naturalitzi el cos estem a les antípodes de tractar el penis com una referència de la masculinitat, que ens aportarà indentitat (als infants varons) i que cal tenir sempre satisfet. 

Notícies relacionades

Em pregunto si hauria estat possible fer una sèrie on la protagonista fos la vulva. Segurament no. Les persones negacionistes de les teories del gènere diran que pot ser igual de tòxic, inadequat o violent posar en el centre d’un programa infantil una vulva amb superpoders però no és així. La vulva sempre ha estat invisibilitzada i menystinguda per la societat patriarcal com a símbol  de tot allò associat al gènere femení. Fa pocs anys -i ara més amb el satisfyer però d’això en parlarem en un altre article- que es comença a parlar de forma oberta de l’anatomia de l’organ sexual femení i del plaer i, tot i així, sempre genera escàndol per les veus més “benpensats” la iconografia pública de vagines.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però, sobretot, el què és més rellevant, és que si fem referència a les violències sexuals tan en l’àmbit adult com de la infància -segons ens mostren les dades arreu del món- són els homes qui exerceixen la violència cap a les dones i cap a altres homes (i infants). Per tant no, no és igual. Avui per avui les vulves són inofensives. Les desigualtats de gènere i les violències masclistes que reben les dones o altres persones considerades més vulnerables com les persones de gènere no normatiu, els homes amb una expressió de gènere menys hegemónica i sobretot els infants són presents en l’àmbit de la sexualitat com en cap altre. No ens emboliquem; una educación sexual sana és aquella que humanitza no que sacralitza i legitima els privilegis.