Àgora

Contractació temporal i contractes

El Suprem fa un tomb a la doctrina que havia mantingut sobre les causes que justifiquen la contractació temporal

Es llegeix en minuts

El ple de la Sala Social del Tribunal Suprem acaba de dictar una important sentència (STS de 16 de desembre del 2020, rec. u. D 240/2018) que constitueix un autèntic tomb en la doctrina que fins ara ha mantingut sobre les causes que justifiquen el recurs a la contractació temporal, concretament sobre la utilització del contracte temporal per a obra o servei determinats, regulat a l’article 15. 1. a) de l’Estatut dels Treballadors. No crec necessari endinsar-me en aquest breu article en les circumstàncies del cas en què el tribunal canvia la seva doctrina, ja que no han sigut aquestes les que han determinat el canvi sinó la reflexió de la sala sobre la regulació legal de les causes de contractació i sobre les conseqüències derivades de la seva pròpia interpretació.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

¿En què consisteix, el canvi? El canvi és relativament senzill: si fins ara el Tribunal Suprem entenia que la contractació d’una obra o servei per un contractista justificava el recurs per la seva part a la contractació temporal, això és, al contracte temporal d’obra o servei determinats, ja que considerava que la durada temporal de la contracta justificava la del contracte laboral, ara entén que no; ara entén que la temporalitat de la contracta no es projecta sobre els contractes de treball dels treballadors que hi estan adscrits, ja que l’activitat de les empreses contractistes consisteix precisament a atendre la demanda del mercat d’obres o serveis que per la seva naturalesa, i no la dels contractes de treball utilitzats per cobrir-les, té caràcter temporal. Pel Suprem, ara, «l’autonomia i substantivitat dins de l’activitat de l’empresa», exigida per l’article 15.1 a) ET per recórrer a la contractació temporal, no es dona en el cas de les contractes, ja que l’activitat ordinària de l’empresa contractista és justament prestar obres o serveis de durada temporal. «Quan tota l’activitat empresarial –diu el Suprem– consisteix, precisament, a desenvolupar serveis per a tercers», la durada temporal de la contracta «no pot filtrar la durada de la relació laboral de la plantilla de l’empresa si no s’atenen les notes estrictes de l’article 15.1 a) ET».

Et pot interesar

Si alguna cosa mereix ser lloada de la resolució, crec, és la claredat amb què el tribunal realitza el canvi de la seva pròpia doctrina. No hi ha aquí ni distincions ni subterfugis per on va dir blanc ara dir negre: «Considerem necessari rectificar –diu la sala– la doctrina que ha estat mantenint que la durada temporal del servei es projectava sobre el contracte de treball i, en suma, ha ampliat el concepte d’obra o servei determinat del precepte legal». Amb l’objecte de la seguretat jurídica, aquesta claredat és encomiable.

Una altra consideració mereix l’oportunitat de la decisió en el context del mercat del treball on som i cap al qual anem. Aquest canvi que, en un context de creixement econòmic podria haver sigut una mesura útil per corregir les altes taxes de temporalitat en la contractació temporal que ha patit el nostre país, en el context on som i cap al qual anem, una vegada es produeixi l’ajust productiu demorat pels ertos, no deixarà de tenir efectes sobre la recuperació de l’ocupació. Atès el gruix de l’activitat de les empreses contractistes i subcontractistes al nostre país, que amb aquesta resolució perden un important element de flexibilitat laboral, segurament més greu del que en principi podria semblar.