Sense ànima

Passejar. Córrer. Riure. Plorar. Abraçar-se. Besar-se. Acomiadar-se. Pensar. Somiar. Avorrir-se. Recordar. I un pas. I un altre. I un altre més. Milions de passos sobre l’asfalt. Un infinit d’empremtes modelant l’ànima de la ciutat. Vent sobre sorra. Aigua sobre les roques. Sentir, viure... i morir. Dos homes han mort als carrers de Barcelona. No tenien ni 40 anys. Probablement els va matar el fred. No, els va rematar el fred. Abans, van anar morint. Ells també desgastant-se per la inclemència. Cada porta tancada, una ferida. Cada menyspreu, una laceració. 

Morir als mateixos carrers en els quals d’altres passegen, corren, pensen, riuen, es besen o s’avorreixen. Asfalt de cementiri. ¿Es van adonar que morien? Allà, a tan sols uns metres de centenars de milers de llars. Potser veien uns llums presos. Potser somiaven amb un refugi calent. Potser ja ni tan sols sentien. Els seus cors es van aturar. I Barcelona va deixar de sentir dos batecs. ¿Quants són dos batecs? ¿És molt? ¿És poc? És tot. Dues nafres dolençoses. L’esquinç d’una ciutat sense ànima.