Editorial
Les paraules més utilitzades per la indústria cinematogràfica en relació amb l’any de la pandèmia són catàstrofe i convulsió. En pocs sectors s’ha viscut amb més crueltat una situació que té com a mínim dues arestes. D’una banda, la debacle de les sales d’exhibició amb impressionants descensos en recaptació (un 72% menys que el 2019) i en nombre d’espectadors (un 75% menys), i, de l’altra, la irrupció d’un nou sistema de negoci, basat en la preeminència de les plataformes digitals, que planteja la pràctica desaparició de les anomenades finestres com a model d’explotació, és a dir, el temps transcorregut entre l’estrena a les sales i la projecció a la televisió o per les xarxes.
La primera problemàtica té aspectes conjunturals –que s’acabaran probablement quan la crisi sanitària s’hagi superat–, però depèn també de la segona, tant pel que fa a la capacitat de supervivència dels exhibidors com al nou panorama que viurem després de la pandèmia, amb grans productores i distribuïdores abocades a les estrenes online. Aquest és el cas, per exemple, de Disney, que dona prioritat a la seva pròpia plataforma en detriment dels cines, o de Warner, que aposta per presentar les seves novetats simultàniament en els dos formats.
La falta dels blockbusters, les grans produccions de nivell que atrauen un públic majoritari, pot ser (i de fet ja ho ha sigut) una càrrega difícil de suportar per a les sales, també perjudicades pels tancaments totals o temporals, per la reducció de l’horari i de l’aforament i per una certa sensació de retraïment de l’espectador a causa de la por del contagi en espais tancats. Però també afecta un altre tipus de produccions més petites, les independents o amb propostes artísticament més arriscades, que veuen perillar l’espai que mantenien en els laterals de la gran indústria. El panorama és líquid i està exposat encara a múltiples variants. Una d’aquestes, per exemple, és l’auge de la pirateria, a causa de les descàrregues no autoritzades que es duen a terme a partir dels vídeos sota demanda en streaming, un factor que podria incidir en aquest model, ara com ara flexible però amb una clara tendència a afavorir l’exhibició domèstica en detriment de la pràctica social del visionament en una sala de cine.
Els més optimistes creuen veure un indici d’esperança en el pròxim estiu, amb l’expectativa d’un retorn a la normalitat gràcies a les vacunes i amb el panorama d’una proliferació d’estrenes que fins ara s’han anat posposant, des de grans produccions, com les noves entregues de Matrix o Dune, fins a films espanyols com els de Dani de la Torre o Daniel Monzón. Pel que fa als festivals, que representen una part important del negoci cinematogràfic per la seva capacitat de projecció mediàtica, s’imposa un model híbrid (amb cites presencials i a través de plataformes, com a Sundance o la Berlinale), mentre que en altres casos (Cannes i Venècia) continuen mantenint l’anunci de la continuïtat de la fórmula tradicional.
Aquesta temporada estarà plena d’interrogants i representarà un punt d’inflexió decisiu en el futur de la indústria cinematogràfica. Crisi com a sinònim de nous plantejaments o debacles anunciades.
