El flagell populista als EUA

L’assalt a la democràcia perpetrat per una multitud de seguidors de Donald Trump incitats, motivats, inspirats o guiats pel president (és de suposar que la justícia acabarà dirimint quin és el verb exacte) no és només un fet sense precedents d’una transcendència incommensurable, sinó una mostra fefaent de la fragilitat de la democràcia i dels valors que protegeix. Com va escriure Hillary Clinton enmig del fragor de l’assalt de dimecres al Capitoli de Washington, la democràcia va mostrar el seu flanc més vulnerable i la insurrecció va adquirir per moments el perfil d’un desafiament global a les regles bàsiques que inspiren la cultura democràtica davant l’arbitrarietat, el sectarisme i la persecució de la dissidència que caracteritzen les autocràcies i els règims totalitaris.

Durant els quatre anys del mandat de Trump s’ha insistit moltes vegades en la perillositat del personatge, en el seu egocentrisme desmesurat, en les seves reaccions imprevisibles i en la derrota antidemocràtica dels seus companys de viatge, dels que van encoratjar la seva candidatura i van encobrir el seu menyspreu per les institucions, pel doble principi de control i equilibri de poders en què es fonamenta la república nord-americana. Trump ha sigut sempre un llop vestit de llop, en feliç expressió d’un analista, tot i que els qui van aclamar els seus excessos el presentessin fins a l’oprobiosa jornada com un patriota entossudit a restaurar la grandesa de la nació. Mai ho va ser: el seu populisme nihilista va aconseguir superar la degradació de la presidència causada per Richard Nixon amb el cas Watergate (1972-1974).

Per aquesta raó és precís substanciar responsabilitats, com reclamen cada vegada més veus, no només en la figura de Trump i la seva insensata crida a assetjar les dues cambres del Congrés, sinó en els polítics, assessors, lobistes i mitjans de comunicació, dins i fora del Partit Republicà, que van fer possible l’últim acte d’una presidència vergonyosa. És un requisit ineludible per sanejar el sistema en el pla interior, però també ho és per defensar el prestigi de la democràcia a tot arreu i descoratjar els moviments d’extrema dreta que troben en Trump i el seu entorn el manual a seguir per impugnar la sobirania popular. Per si quedava algun dubte dels riscos que comporten les polítiques divisives i la polarització extrema, sense espais intermedis per a la concertació, el panorama als EUA és una bona mostra de fins on pot arribar l’erosió del sistema. Tot el que ha estat fent la Casa Blanca des que es va tancar l’escrutini de l’elecció presidencial del 3 de novembre ha buscat la confrontació a camp obert; al titllar el recompte de fraudulent sense cap prova –60 recursos judicials desestimats pels tribunals–, la branca més radical del trumpisme va seguir el líder per passar a l’acció.

Aquesta és l’herència que rep Joe Biden i que promet ser l’eix de les tensions socials de tot tipus que s’acosten entre les dues meitats d’un país ferit. De poc valen les promeses d’última hora de Trump, que garanteix una transició ordenada, perquè les emocions i els greuges estan a flor de pell. És de témer del president una fanfarroneria final per enterbolir la cerimònia de jurament del seu successor, el pròxim dia 20. Tot és possible amb un Trump disposat a seguir en la política. Però un fet és ferm: serà Biden, i no ell, qui a partir del 20 de gener tindrà la responsabilitat de recosir la societat i la política dels Estats Units.