Pasqual Maragall

Si en Pasqual estigués en condicions de pronunciar-se, resoldria el greuge. ¿Estaria avui més a prop de socialistes o de republicans? ¿Del seu germà Ernest o posem de Salvador Illa? L’assumpte ve a col·lació precisament perquè han fet esment al seu nom en aquesta inacabable campanya pandèmica.

Més enllà de tot dubte raonable, Pasqual Maragall és (al costat de republicans) l’artífex de l’Estatut del 2005, un text de clars caires sobiranistes que va posar Zapatero en un compromís, després que aquest hagués pronunciat l’arxifamós «recolzaré» l’Estatut del Parlament. 

Pasqual, acompanyat de la seva sempiterna companya, Diana Garrigosa, va voler assistir a l’acte central de la campanya electoral de les eleccions europees del 2014. Les primeres que van guanyar republicans i l’inici del xoc per l’hegemonia. Des d’aquell dia el principal artifici electoral de CDC va ser l’apel·lació a la ‘llista única’.

El seu germà, Ernest, era el número dos de la candidatura, llavors com a membre de Més, després d’estripar el carnet del PSC. Com també va fer Diana Garrigosa. Avui, l’Ernest és un destacat militant republicà. Estimat i molt valorat entre la militància. S’ha guanyat el respecte a pols. No només pel que representa. Sobretot pel compromís que exhibeix. 

L’Ernest, a més, va aconseguir una altra fita per als republicans. Guanyar les eleccions a la capital de Catalunya. El PSC va desbaratar la victòria republicana teixint una investidura per a Ada Colau amb el vot del partit dels ‘fons black’. A aquests vots deu Colau l’alcaldia.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I aquí sí que m’atreveixo a mullar-me. ¿Què pensaria en Pasqual d’aquest cordó sanitari per impedir que l’Ernest fos alcalde de Barcelona i que els republicans estiguessin en el Govern? És més que obvi. Sobra tota elucubració. No hauria estripat de nou el carnet, perquè ja ho va fer abans. «L’Alzheimer esborra la memòria, no els sentiments», va dir en el seu dia en Pasqual.

Oblidin-se de tota instrumentalització i rendim el degut reconeixement a una figura que s’ha guanyat, per dret propi, ser patrimoni de Catalunya.