Figures polítiques

Merkel, Hidalgo

La trajectòria estel·lar de la cancellera alemanya i la que espera l’alcaldessa de París poden significar el final de la testosterona com a marcador de la política

Es llegeix en minuts
Merkel, Hidalgo

ETIENNE LAURENT POOL

Mentre es degrada la seva imatge pública, haurem de distingir entre tres tipus de polítics: la gran majoria, considerats, no sense raó, persones que en lloc de consagrar-se al servei públic posen el públic al servei del seu interès. Interès que consisteix en primer i últim lloc en escalar per la piràmide i no relliscar. Hi ha una quantitat indeterminada d’excepcions, tan minvant com escassa, de polítics fiables. Ara mateix no sabria fer la llista, i menys entre els que es troben més allunyats de les meves idees, però per descomptat que existeixen, si bé molts sobreviuen camuflats entre la multitud dels seus congèneres. Finalment, i tot i que no pocs pensadors, sobretot francesos, proclamin el final dels lideratges com Nietzsche la mort de Déu, hi ha líders autèntics, excepcionals, transformadors. N’hi ha.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Un identificador que tenen en comú és que són poc o gens amics de la mentida i el subterfugi. Rara qualitat, derivada de la fortalesa de les mateixes conviccions, que unida a una intel·ligència excepcional i una voluntat d’acer, flexible però inalterable, els porta a superar obstacles i els condueix a elevades cimeres des d’on canvien el paisatge humà. Dos casos preclars, l’astre europeu anomenat Angela Merkel, que toca el final del seu brillantíssim curs, i el meteor ascendent que ha revalidat l’alcaldia de París, Anne Hidalgo. Llàstima que aquestes dues líders no hagin de creuar-se sobre el cel d’Europa, perquè el meu desig per als pròxims temps seria, si el temps no ho fes impossible, que Hidalgo succeís Macron, Merkel retardés la seva anunciada retirada i es trobessin totes dues traçant el rumb d’Europa. No podrà ser, però segur que s’entendrien, i encara més que no s’entretindrien, com fan els polítics, els normals i fins i tot els fiables, en qüestions de segon o tercer ordre com a excusa per no abordar les determinants, les que de veritat interessen.

La moderació de Casado

Els mèrits de Merkel han sigut àmpliament llistats i reconeguts, potser més per gent d’esquerres que per la tropa de conservadors al·lèrgics a les reformes que la tenen, com al Papa actual, com un obstacle de primer ordre en la seva ambició per arraconar la moderació i el pluralisme. Fidel a la doctrina social cristiana, tan pròxima a la socialdemocràcia en termes de justícia social, la seva ferma oposició a la deriva de la dreta liberal cap a la dreta intolerant ha ancorat el gruix dels conservadors europeus del centre, amb efectes cridats a estendre’s i perdurar. ¿O d’on creuen que prové la moderació intermitent de Casado?

Després de revalidar victòria de manera contundent amb el projecte de canvi més ambiciós i contundent dels que afecten les grans ciutats, Anne Hidalgo ha passat en poc temps de discutida a gran esperança dels socialistes per a les presidencials del 2022. Recordem que Chirac va aconseguir per fi la presidència després d’alliberar París de la seva proverbial immundícia i embellir-lo. Per poc bé que surtin els plans d’Hidalgo, i és difícil que s’estavelli perquè compta amb la complicitat i el beneplàcit dels parisencs, el seu prestigi a França i al món augmentarà de manera exponencial. La seva última batalla, amb triomf anticipat ofert amb safata, ha sigut la seva contundent resposta a la multa a l’ajuntament per al seu equip amb majoria absoluta de dones. Que es desequilibri la balança un temps cap al plat discriminat des de sempre no farà mal a ningú. Evident.

Una constel·lació

Et pot interesar

La societat sortirà beneficiada si prolifera l’arribada al poder de dones amb les virtuts i les capacitats de Merkel, Hidalgo i tantes altres que destaquen als països que millor han afrontat la pandèmia. Totes elles formen una constel·lació, que podem denominar anti-Thatcher, en la qual els valors del feminisme modifiquen la manera d’exercir el poder.

Quan el seu oncle cardenal volia dissuadir Napoleó dels plans d’envair Rússia, l’emperador va obrir un finestral i va assenyalar un punt del cel. «Veu aquella estrella d’allà, eminència?» «No, ‘sire’.» «Doncs jo sí.» Estrella inexistent que va marcar el final d’unes ambicions catastròfiques. Doncs molt al contrari, la trajectòria estel·lar de Merkel i la que espera a Hidalgo, poden significar el final de la testosterona com a marcador de la política.