Cavalcada somorta

La nit de Reis del 2021 haurà sigut una estranya cavalcada de silencis. Carrers buits per on transcorria l’arribada d’uns homes disfressats de mags perquè uns nens imaginessin que es tractava d’uns mags disfressats de benefactors. En molts casos, haurem evitat la colossal exhibició de motorització, lluminària i ‘waltdisneytzació’ que inundava les avingudes. En d’altres, haurem perdut el delicat desembarcament a la platja, a l’escassa llum d’unes torxes. Potser en algun poble confinat hauran desafiat la tristesa amb una desfilada íntima, discreta. I més d’un nen –com si estigués malalt– haurà vist la cavalcada a la tele, sense fer cas, és clar, que en cada retransmissió variaven els trets, el somriure i els oripells dels monarques.

La nit de Reis té una llarga tradició literària, des de Shakespeare a Joyce, i és així perquè la celebració implica una consciència moral del que significa l’epifania, és a dir, de la manifestació, de la revelació. Percebre una cosa que s’eleva davant els nostres ulls, que emergeix. Admirar-se davant el fenomen. Potser és en la cavalcada somorta d’aquest any quan hem pogut percebre millor el seu sentit essencial.