Un model de lideratge hegemònic

La derrota de ‘l’heroi’: Trump i la masculinitat imperant

Es llegeix en minuts
U S  President Donald Trump speaks during a campaign rally at Cecil Airport in Jacksonville  Florida  U S   September 24  2020  REUTERS Tom Brenner File Photo     TPX IMAGES OF THE DAY      SEARCH  GLOBAL POY  FOR THIS STORY  SEARCH  REUTERS POY  FOR ALL BEST OF 2020 PACKAGES

U S President Donald Trump speaks during a campaign rally at Cecil Airport in Jacksonville Florida U S September 24 2020 REUTERS Tom Brenner File Photo TPX IMAGES OF THE DAY SEARCH GLOBAL POY FOR THIS STORY SEARCH REUTERS POY FOR ALL BEST OF 2020 PACKAGES / TOM BRENNER

El TNC presenta actualment en la seva programació ‘L’Hèroe’, de Santiago Rusiñol. Una obra de teatre escrita a principis del segle XX i, no obstant, absolutament actual. Descriu –d’una manera descarnada– el relat de la masculinitat imperant a les nostres societats l’any 2020.

Actualment seria gairebé impensable escriure un text literari que plantegés de manera tan crua un model de masculinitat que –per descomptat, perjudicant les dones– faci també malbé la construcció d’un món diferent i arrasant-ho tot al seu pas, perjudiqui també els homes. 

El moment històric en què vivim, si bé ha aconseguit posar a sobre de la taula el debat i la necessitat de la transformació feminista, implica també l’ocultació o edulcoració de realitats que ja no són fàcilment nombrables. Una d’aquestes, la masculinitat hegemònica.

‘L’Hèroe’ aconsegueix interpel·lar-nos a través de l’actualitat dels seus textos i ens obliga a mirar de cara a una masculinitat que es legitima en la victòria davant un suposat enemic –sempre present– en una lògica de vencedors i vençuts, una masculinitat que desdenya el respecte i l’empatia cap a l’altre (l’altra), sigui qui sigui, que nega i menysprea les mostres de vulnerabilitat en qualsevol àmbit i l’expressió d’emocions; una masculinitat definida –sense fissures– per l’heterosexualitat i el dret i l’obligació d’exercir com a depredador sexual

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Aquest enemic pot anar canviant de cara amb les dècades i els homes que sostenen l’estendard de la masculinitat es van rellevant però el model és el mateix. Sense anar més lluny hem permès que un personatge com Donald Trump hagi governat durant quatre anys un país com els Estats Units. I ara davant la derrota, ‘l’heroi’ –en aquest cas, Trump– es regira amb dents i ungles i no accepta el resultat electoral que el fa baixar del pedestal i que l’hauria d’obligar a revisar-se ell i la seva política. Però res més lluny de la realitat. Trump ha portat la seva incapacitat per a l’autocrítica a l’esperpent a través de la demanda de Texas. Tot amb tal de no sucumbir davant la realitat del desastre realitzat durant el seu mandat. Afortunadament, el Tribunal Suprem ha rebutjat la demanda de Trump per anul·lar les eleccions a quatre estats. 

No obstant, que el sentit comú s’acabi imposant en els tribunals nord-americans no és del tot tranquil·litzador. Viure en un món que pot conviure amb líders (herois per a moltes persones) dominats per l’egolatria, la falta d’autocrítica, la incapacitat de reconèixer altres lideratges, incapaços d’assumir la vulnerabilitat d’un país davant una pandèmia com l’actual, centrats en el patriotisme com a valor vacu ens hauria de treure els colors com a societat.

Et pot interesar

Ara bé, si consentim aquests lideratges és perquè estan estructuralment legitimats. Hem normalitzat que és acceptable vèncer com a concepte. Sempre hi ha algú a qui doblegar per mostrar la nostra força: un país, una cultura, un partit, un equip de futbol i –sobretot– les dones. Les societats en general –però especialment encarnada en homes– idolatrem als que són capaços de «sortir-se amb la seva», de doblegar la voluntat tot i que sigui a través de la paraula però també d’admirar a qui diu que ens salvarà, que té la capacitat de protegir-nos davant ‘allò dolent que hi ha a l’exterior’, tot i que sigui a costa del planeta. Menyspreem la quotidianitat i el valor de les petites coses. Continuem considerant exitosos els homes que «conquisten» més dones o que són aplaudits per les seves gestes. Considerem brillants aquells que acumulen diners i/o propietats. També aclamem aquells que posen en risc la seva pròpia vida per no acceptar la debilitat que ens travessa totes. I, així, mantenim també el valor d’una heterosexualitat allunyada dels afectes, centrada en la instrumentalització dels cossos (de les dones) i que encara massa sovint, no aconseguim, identificar. 

Tots aquests valors socials que prevalen al nostre voltant són els que permeten que aquests herois ho continuïn sent, com repeteix l’obra teatral: «Homes, homes, dels de veritat».