Els estralls en el sector cultural

L’impacte que ha generat la pandèmia de la Covid-19 en el món de la cultura ha sigut contundent i, en molts casos, amb resultats catastròfics. El resum global és que el confinament i la distància social, les mesures tendents a frenar l’expansió del virus, han fet efecte en un univers que, d’altra banda, ha demostrat una altíssima vitalitat creativa, amb l’aparició, al llarg del 2020, de creacions altament interessants, que en els últims dies hem destacat i reconegut en aquesta web. 

A grans trets, hem viscut el primer període de reclusió total estricta; una desescalada que, a l’estiu, va insuflar una mica de vida; una nova aturada concentrada en el mes de novembre, i la situació actual, que, a compte de la mobilitat perimetral restringida i del toc de queda, redueix notablement els espais de socialització cultural. Un dels subsectors que més ha patit la pandèmia és el de la música i les arts escèniques, des dels grans concerts a les petites sales, des dels auditoris als teatres. Hi ha hagut idees imaginatives –sobretot les ofertes en línia o per streaming, algunes de les quals van arribar per quedar-se–, però res ha pogut substituir a la comunió que s’estableix en viu entre l’artista i l’espectador. En aquest sentit, les xifres són asfixiants. La facturació de música en directe ha caiguts un 87%, amb un 80% menys dels concerts i amb només un 5% de les sales obertes. S’han suspès grans esdeveniments –com el Primavera Sound, el Cruïlla o el Sónar– i només alguns festivals (com el de la Porta Ferrada, el Grec o el Temporada Alta) han resistit l’embat, sense comptar amb la infinitat de gires i bolos cancel·lats. 

L’impacte de la congelació de tal volum d’activitat s’ha agreujat per la indefinició i els criteris canviants de l’Administració, que ha anat tapant forats (com els ajuts anunciats fa dos mesos per la Generalitat i el Ministeri de Cultura) però sense que gran part del teixit creatiu, caracteritzat per la precarietat, s’hagi pogut beneficiar d’un paraigua com el dels ertos o les ajudes als autònoms. Els canvis constants en els criteris d’aforament i mesures de protecció han sigut també un obstacle afegit: és cert que tots els sectors econòmics, el de la cultura primer, han al·legat que la seva activitat era segura, i a desgrat seu s’han hagut de fixar mesures de restricció doloroses però necessàries. Però la capacitat de desenvolupar activitats en recintes controlats potser en alguns moments podria haver permès condicions menys restrictives. Amb tot, el fet que la cultura fos considerada un «bé essencial» ha permès que les activitats en museus o sales d’exposicions seguissin el seu curs, així com a les llibreries, que han trampejat –amb dificultats, però amb afany– la crisi general. Un èxit relatiu que no poden mostrar les sales d’exhibició cinematogràfica, afectades tant per les mesures sanitàries com per la pressió que exerceixen ara les plataformes digitals. 

La cultura representa un 4% del PIB i genera molts llocs de treball. No només els més visibles, sinó també un conglomerat de professionals i tècnics que són els qui més han patit el dramàtic retrocés. El futur és ple d’incerteses, no només per quin serà el desenvolupament de la pandèmia. Salvar la cultura és una urgència social, que requerirà tant ajudes públiques per mantenir dretes les seves estructures com el compromís de tothom per tornar als seus espais i participar activament, després d’un llarg parèntesi, quan sigui possible.