L’esperança de la llibertat dels presos

L’enquistament del conflicte polític, la intensa polarització de la societat catalana, l’imperdonable debilitament de l’autogovern, la permanent inestabilitat parlamentària i el desgovern que ens fa perdre oportunitats col·lectives, la severa vulneració de drets i llibertats fonamentals i el greu deteriorament de la qualitat de la democràcia espanyola són el preu que tots hem hagut de pagar pels errors comesos durant aquests últims anys.

Ni uns van fer efectius els principis de la restauració dels efectes de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució ni van fer efectiva la república proclamada, com van prometre, el «momentum» anhelat no va arribar mai i ha quedat reduït a un exercici de retòrica i simbolisme sense cap tipus d’utilitat al servei del progrés del país; els altres no tan sols no han liquidat la força social i política de la causa sobiranista, sinó que han aconseguit que aquesta mantingui la seva fortalesa, quan la societat catalana, majoritàriament, no percep justícia en el comportament de jutges i fiscals en relació amb els presos polítics sinó que observa en les decisions judicials només venjança.

No sabem, no obstant, si la legislatura que aquest hivern naixerà serà la que permetrà consolidar les estratègies que també durant aquests anys han anat sorgint com a alternatives a les estratègies fracassades o, al contrari, continuarem atrapats encara uns quants anys més en l’actual situació, agreujada encara més, si és possible, per les devastadores conseqüències de la crisi que ha desencadenat la Covid-19.

Ara bé, tinc la impressió que, malgrat tot, tenim alguns motius per a l’esperança. La majoria de l’independentisme, amb la boca més o menys petita, ha començat el camí de la rectificació, sense en cap cas haver de renunciar a les seves aspiracions. Hi ha determinades idees que han arribat per quedar-se; per exemple, que necessitem amplies, sòlides i sostingudes majories per legitimar democràticament la demanda d’un Estat propi per a Catalunya, o que el conflicte només es resoldrà per la via del diàleg i l’acord, o que governar bé és una obligació política per als independentistes i que l’acumulació de victòries parcials és una bona estratègia de construcció de país i de majories, i que, quan les coses van pitjor, mai van millor. Aquesta és la bona via, que alguns vam defensar abans dels fets d’octubre del 2017 i en la qual caldrà treballar intensament.

I és que el fallit procés ha evidenciat alguns dels límits polítics que té l’independentisme i que obliga, en molts sentits, a repensar determinades idees que teníem sobre el país, els seus sentiments nacionals i quina és la millor manera de defensar els nostres interessos col·lectius. Faran falta noves idees per al país de demà que hauran de connectar-se amb les inquietuds de les generacions més joves, que han madurat durant aquests anys, que en certa manera s’han sentit enganyats, però que no es volen instal·lar ni en el cinisme ni en la renúncia a les seves aspiracions nacionals.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La pedra de toc de tot, no obstant, tindrà a veure amb algunes qüestions que no depenen principalment d’allò que pugui decidir el Parlament o el Govern de Catalunya. Sens dubte a Madrid fa falta també una rectificació. La moció de censura va ser el primer pas. Sens dubte, però la més determinant de les decisions a prendre té a veure amb la llibertat dels presos, i de la resta de persones sotmeses a causes judicials relacionades amb el procés. Sense la seva llibertat, sigui per la via de l’indult, la modificació del Codi Penal o l’amnistia, tant li fa, serà pràcticament impossible superar l’actual estat de les coses i els sectors més extrems de l’independentisme mantindran la seva capacitat de bloqueig.

Acabem l’any amb aquesta esperança, que la llibertat dels presos ens permeti tornar a començar.