Catalunya, 10 anys entre el Dragon Khan i el Shambhala

Catalunya, 10 anys entre el Dragon Khan i el Shambhala

19 de desembre 2020

«Si hem demostrat que no ens fa por ni el Dragon Khan, ¿de què hem de tenir por?» Tan ufà com sempre, Jordi Pujol va pronunciar aquesta frase al baixar del viatge inaugural de l’emblemàtica atracció de Port Aventura, el 1995. Al cap de pocs mesos perdria per sempre la majoria absoluta i el miratge del seu oasi polític es va començar a esvair, però encara li quedarien vuit anys de poder abans que el tripartit s’apropiés de la muntanya russa com a metàfora d’una manera de fer política en constant convulsió. De Pujol i els bocins del seu mirall en tornarem a parlar més endavant.

«Espero sortir-ne viu. Si no, haureu de convocar eleccions». Entre bromes Artur Mas va provar el 2012 els primers ‘loopings’ del Shambhala, que desbordava en vertigen i descàrregues d’adrenalina a la seva atracció contigua. Més viu va sortir d’aquesta angoixant experiència que de les eleccions que es va atrevir a convocar pocs mesos després de patentar la marca procés. Va errar el càlcul, però marcades a foc al tauler polític català van quedar, i allà segueixen, les entrellaçades ombres del Dragon Khan i el Shambhala.

MÉS PRESIDENTS QUE MAI

Aquest dimarts es convocaran les cinquenes eleccions autonòmiques en una dècada, de les quals sortirà el quart president de la Generalitat en aquest lapse. Un més ja de tots els que hi va haver en els 30 anys anteriors. Només dos dels sis molt honorables, Pasqual Maragall i José Montilla, continuen avui sense màcula judicial. Els tres d’aquesta dècada vertiginosa, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, han acabat engolits pel cercle viciós que han format l’envit independentista i l’afany judicialitzador. I un Pujol ja sense honors camina també cap a la banqueta per culpa d’aquest altre hàmster que no ha deixat de rodar aquests 10 anys enmig de tanta guerra de banderes: la corrupció.

Dimecres, el mateix dia que arrencarà oficialment la precampanya del 14-F, es complirà un decenni de la primera investidura de Mas. O el que és el mateix, de l’epitafi del tripartit després de la retallada de l’Estatut. El relat processista situa en aquest 2010 l’aixeta que va fer que molts catalans desempolseguessin l’estelada, obviant el detall que l’anomenat procés no va néixer fins a un parell d’anys més tard, després d’una legislatura de retallades socials i pactes de Mas amb el PP.

LÍDERS ENGOLITS, PARTITS TRITURATS

¿Recorden els líders parlamentaris d’aquella legislatura? Mas, Joaquim Nadal, Alicia Sánchez-Camacho, Joan Puigcercós, Joan Herrera i Albert Rivera. Avui no en queda ni un en la política activa. Però tampoc fa falta remuntar-se tant. Passa el mateix si es fa un cop d’ull a alguns candidats a les tres següents eleccions: Oriol Junqueras, Pere Navarro, Lluís Rabell, Xavier García Albiol, Inés Arrimadas, Xavier Domènech... L’excepció que confirma la regla és el socialista Miquel Iceta, que es presenta als seus tercers comicis i és l’únic dels presidenciables del 2021 que repeteix cartell respecte a fa tres anys. Els altres són tots nous.

Si el shambhalià procés ha devorat lideratges a tort i a dret, no menys condescendent ha sigut amb alguns partits. Dues sigles històriques d’aquell Parlament ja no existeixen. Per efecte del procés, però també de la corrupció, aquella CiU a la que pocs contestaven va quedar reduïda a tanta runa que la seva herència se l’han disputat fins a sis marques diferents des del 2015, any de la seva implosió: CDC (condemnada el 2016 per finançament il·legal), Junts pel Sí (l’extinta coalició de CDC i ERC), Unió (desapareguda el 2017) i, en l’actualitat, JxCat, PDECat i PNC.

L’altra gran marca quarterada ha sigut ICV, que es va dissoldre el 2019 després de veure’s arrossegada per les marques sorgides al caliu de Podem. Catalunya Sí que és Pot primer i Catalunya en Comú-Podem després han recollit el testimoni, sense grans escarafalls electorals, de l’antic referent català de l’esquerra alternativa al socialisme.

EL SOMNI ¿IMPOSSIBLE?

Sigles que han aparegut, d’altres que han desaparegut, vots que venen i van, i nits electorals en què tots agafen la calculadora per fer una suma impensable fins fa una dècada. El veredicte de les urnes demostra que les opcions independentistes han crescut en l’últim decenni fins a situar-se en l’epicentre del tauler polític. Però també han emergit en paral·lel dues realitats: el secessionisme no ha arribat encara al zenit del 50% dels vots en cap convocatòria electoral i els seus recolzaments són enormement volàtils en funció de la conjuntura i les tortuositats del procés.

L’independentisme aconsegueix guanyar a les urnes, però no creix en adeptes. La suma de JxCat i ERC en les europees del 2019 va arribar al 49,7%, el percentatge més alt de vot independentista obtingut durant el procés. Però el mateix dia, en les municipals, les forces secessionistes (JxCat, Esquerra, la CUP i Primàries) van sumar el 46,1% de les paperetes.

EL SOSTRE DE VIDRE

Més enllà del percentatge de vots, el nombre de paperetes favorables a la independència sol topar amb un sostre de vidre. En les europees de l’any passat hi va haver 1.720.550 sufragis secessionistes; en les generals del novembre (l’última cita amb les urnes), 1.642.063; i en les municipals, 1.583.469. Són registres similars als que ha anat obtenint en cada convocatòria un independentisme que va tenir la seva millor marca en les últimes autonòmiques, el 2017: 2.079.764 vots.

La demoscòpia també s’ha apuntat a la seva particular muntanya russa. Des del juny del 2011, el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO) pregunta als catalans què votarien en cas de celebrar-se un referèndum sobre la independència. El ‘sí’ va començar sent la resposta majoritària i va arribar a superar el 50% entre els anys 2012 (just abans la primera Diada massiva) i 2014 (passada la consulta del 9-N). A partir del 2015, el percentatge ha anat basculant entre el 41% i el 48%, però el ‘no’ s’ha imposat en nombroses ocasions, sobretot en els moments d’impàs del procés. En l’últim sondeig, de divendres passat, el ‘no’ es quedava a una dècima de la majoria (49,9%) i avantatjava en gairebé cinc punts el ‘sí’ (45,1%).


/ Infografia El Periódico

DIADA DE MÉS A MENYS

L’altre gran termòmetre processista ha sigut, és clar, l’Onze de Setembre. I també en aquest cas la calor de les primeres demostracions de força s’ha anat refredant amb cada impàs del procés. Golejades al carrer en forma de marees humanes, cadenes, lletres, vies, creus... El milió i mig de la primera vegada, el 2012, va anar creixent fins a 1.800.000, el rècord del 2014. En 600.000 s’havien quedat cinc anys després, sempre segons els organitzadors.

Directament proporcional ha sigut la pèrdua de fulgor de la sigla que l’independentisme va crear per treure de l’armari l’estelada i que va escriure, almenys durant alguns anys, el quadern de bitàcola de la travessia a Ítaca: l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

LA TARDOR D’INFLEXIÓ

El 2017 va ser el punt d’inflexió. Res va tornar a ser igual. Aquella tardor en què es va trencar Catalunya i els anys posteriors van deixar fogonades inesborrables.

ESPECIAL MULTIMÈDIA: La tardor que es va trencar Catalunya Nou polítics condemnats a severes penes de presó. Set fugits més de la justícia espanyola en un ‘autoexili’ capitanejat pel 130è president de la Generalitat. Imatges de brutalitat policial contra votants impregnades a la retina del món. Un autogovern sotmès primer a les directrius de Madrid i després a les de Waterloo. Un Parlament violentat, dissolt i bloquejat durant mesos. I un ambient de fractura social soflamada al carrer amb perillosos llampecs per un i altre extrem.

CRONOLOGIA: L’‘independentòmetre’ d’un mes de vertigen

En l’actualitat, 87 persones estan o han sigut empresonades, processades, jutjades o investigades en causes relacionades amb el procés, sobretot a partir de la tardor del 2017. Aquest és el llistat sencer:

Tant s’han multiplicat i fragmentat les investigacions judicials que els relats del que va passar durant aquells mesos a Catalunya han topat de cara uns amb els altres. Al Suprem, els líders del procés; a l’Audiència Nacional, la cúpula dels Mossos; al TSJC, la Mesa del Parlament; i en un jutjat de Barcelona, els altres alts càrrecs del Govern. Els mateixos episodis interpretats per tribunals diversos. El resultat: polítics empresonats per sedició i comandaments policials absolts pels mateixos fets, i sentències que es contradiuen en els seus arguments. Al Shambhala judicial encara li queden moltes voltes de campana.

UNA XACRA ENTRE BANDERES

El que dèiem, tornem a Pujol. El president que va inaugurar el Dragon Khan, el de veritat, va sacsejar el tauler processista a meitat de dècada amb una confessió que va liquidar lustres i lustres de lliçons ètiques. El 2021 pot ser l’any del judici a una família, però també a una manera d’entendre la política. El mateix que en aquests 10 anys ha deixat sentències com les del Palau de la Música, Pretòria, Mercuri i la ITV, pactes foscos com el de l’espionatge de Método 3 i un percentatge que persegueix tots els que el van voler ignorar: el 3%.

Segons dades del 2019, Catalunya és la segona comunitat amb més encausats per delictes de corrupció, només per darrere de Múrcia. Però va arribar a liderar aquest rànquing d’honor més que dubtós el 2016.

El següent viatge de la muntanya russa catalana, amb la pandèmia pel mig, serà el 14 de febrer.

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.