Editorial

Un discurs amb vagues referències a l’emèrit

Felip VI no satisfà els que anunciaven una referència transparent i expressa a la presumpta corrupció del seu pare en un discurs centrat en la Covid

2
Es llegeix en minuts

«Ja al 2014, en la meva proclamació davant les Corts Generals, em vaig referir als principis morals i ètics que els ciutadans reclamen de les nostres conductes. Uns principis que ens obliguen a tots sense excepcions i que estan per sobre de qualsevol consideració [...] fins i tot de les personals o familiars». Hi havia molta expectació per la manera amb què el rei Felip VI afrontaria en el tradicional discurs de la nit de Nadal els escàndols relacionats amb la presumpta corrupció comesa pel seu pare, el rei emèrit, Joan Carles I. Per a decepció dels que anunciaven una gran proclama del Monarca, poca referència hi va haver a Joan Carles I en la interlocució, més enllà del paràgraf que encapçala el text. Si de cas, un recordatori a l’«esperit renovador» que, segons Felip VI, inspira el seu regnat.

No és aventurat afirmar que el Rei ha perdut una oportunitat amb aquest discurs. El mateix Joan Carles I va ser molt més contundent quan el 2011 va afirmar: «Tots, sobretot les persones amb responsabilitats públiques, tenim el deure d’observar un comportament adequat (...). «Qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada d’acord amb la llei. La justícia és igual per a tothom» Eren els temps del cas Noós. Aquest any, tan sols per citar uns exemples, al març Felip VI va retirar l’assignació al seu pare a compte dels Pressupostos i va renunciar a la seva herència, i a l’agost l’emèrit es va mudar a Abu Dhabi, on segueix. El Rei deixa que les seves accions i els comunicats públics, mesurats al mil·límetre, parlin per ell, i a la nit de Nadal tenia l’oportunitat de parlar directament de l’assumpte a un país que així ho esperava. Va declinar fer-ho, cosa que suposa no satisfer les múltiples veus que li reclamen en aquest assumpte un exercici de transparència a l’altura d’una societat democràtica del segle XXI.

El gruix del discurs va versar sobre l’emergència sanitària i les dues crisis que creixen a mercè de la pandèmia: l’econòmica i la social. Són encertades les paraules del Rei en elogi als sanitaris; la seva crida a la responsabilitat social davant la urpada del virus; el seu recolzament als empresaris i autònoms; el seu record que és imperatiu no deixar enrere els més desfavorits, i, en general, el seu reconeixement a la manera amb què la societat espanyola està afrontant l’emergència sanitària. És pertinent, en un ambient de crispació política en què només plouen crítiques, que el Monarca recordi que la pandèmia no només ha posat de manifest els punts febles del nostre Estat del benestar, sinó també les seves fortaleses, que no són poques. Són les paraules adequades per part del cap de l’Estat en una hora de màxima gravetat. Per aquesta raó és de lamentar que l’atenció generada per les presumptes accions de l’emèrit impedeixi dedicar-los l’atenció que es mereixen.