El pacient decideix, l’Estat acompanya

La primera és que exhibeixen una falta de reconeixement de la condició humana, situant la defensa de la vida en una entelèquia i ignoren les mesures necessàries per a la seva defensa. Sense admetre que el cicle de la vida biològica significa vida i també el seu revés: la malaltia, el dolor, el sofriment i la mort. Formen part del mateix cicle vital.

La segona és que els que diuen defensar la vida mai se’ls troba promovent la justícia social, el benestar col·lectiu i la sanitat universal, factors determinants de l’esperança de vida, juntament amb la pau. Com si apostar per la vida no tingués res a veure amb les condicions de vida per a les persones, els drets subjectius a la protecció de la salut i les necessitats socials, la conveniència de fer-los efectius mitjançant serveis públics de qualitat per a la qual cosa són necessaris prou recursos (provinents dels impostos). En definitiva, promoure i protegir la salut per evitar la malaltia. Per exemple, aconseguir que el nostre país estigui entre els més exitosos a l’hora d’evitar mortalitat infantil o en l’esperança més elevada de vida del planeta alguna cosa tindrà a veure amb mesures de defensa de la vida.

La tercera raó és el menyspreu que mostren per l’obligada compassió cap a la persona que pateix i la necessària empatia amb la frustració dels familiars davant la impossibilitat d’alleujar aquest sofriment i la impotència per no poder atendre el clam del seu ésser estimat de no allargar la seva vida a costa d’un autèntic calvari.

Un altre dels arguments utilitzats és que les persones demanen morir-se perquè no existeixen cures pal·liatives i a l’Estat li surt més barat acabar amb la seva vida. Més enllà de l’obscenitat de l’argument, cal tenir en compte que la majoria de les persones que demanen ajuda per morir ja han rebut les cures pal·liatives, però que l’evolució de la seva malaltia i, sobretot, el seu pronòstic, no ofereix cap esperança de millora i l’única expectativa és la d’una mort precedida de sofriment, allargat innecessàriament. 

Les cures pal·liatives no són substitutives de l’eutanàsia, sinó complementàries. Estan indicades per a casos abocats a mort imminent o en termini breu de temps. Hi ha situacions en què resulten insuficients per alleujar el dolor i el patiment o quan senzillament el pacient decideix rebutjar-los. Tampoc són solució en els casos de demències o malalties neurològiques l’evolució de les quals està abocada a pèrdua de consciència. Quan la persona decideix que no està disposada a viure una vida desconnectada del seu entorn i una pèrdua absoluta d’intimitat i de control sobre el seu cos. Per a aquestes situacions, la llei contempla el testament vital o document similar subscrit quan encara manté la capacitat de decidir. En tot cas, ja són un dret subjectiu, estan inclosos a la cartera de serveis comuns des del 2006.

La llei de regulació de l’eutanàsia estableix en quines situacions es pot sol·licitar l’ajuda per acabar amb un patiment insuportable i incurable, com s’ha de realitzar i, sobretot, estableix les garanties d’una decisió «personalíssima» del pacient que pateix, només seva. És el pacient qui decideix sol·licitar l’ajuda per morir, l’Estat qui estableix com la satisfà i qui ha de destinar els recursos necessaris per proporcionar-la. Per assegurar l’equitat, qualitat i universalitat s’inclou a la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És un nou dret assentat en els drets fonamentals de la llibertat, del dret a la vida i la integritat física i moral, a la intimitat i a la mateixa imatge, a la llibertat ideològica i religiosa i a la dignitat humana. Quan la persona els considera lesionats, estableix els límits del deteriorament que està disposat a tolerar. La regulació d’aquest dret mana l’obligació de l’Estat de satisfer-lo i, si compleix els requisits exigibles, proporcionar-li els mitjans per fer-ho efectiu. En definitiva, acompanyar la persona en el procés fins al final de la seva vida.

Perquè estem davant drets de l’ésser humà, hem d’afrontar la resposta al dolor amb una gran dosi d’humanitat, tal com es va pronunciar l’Institut Borja, fundat pel ja mort Padre Francesc Abel, considerat el pare de la Bioètica a Espanya i Europa: «Per això no la podem concebre [l’eutanàsia] com un fet que ens limita, sinó com un potencial de què disposem per posar-lo al servei d’un projecte veritablement humà i humanitzador».