Nòmades i viatjants
Primaveres de mentides i sang
MOH01 TUNEZ (TUNEZ) 14 01 2016 - Varias mujeres ondean banderas nacionales durante la celebracion del quinto aniversario de la caida de la dictadura de Ben Ali en la avenida Habib Bourguiba en Tunez hoy 14 de enero 2016 Tunez conmemora hoy el quinto aniversario de la caida de la dictadura inmerso en la tarea de mantener vivos los logros de la revolucion del Jazmin convertida un lustro despues en la excepcion de las fallidas primaveras arabes EFE Mohamed Messara /
Les primaveres àrabs van ser una il·lusió òptica, una mostra més que ens movem en un món que no pensa, només retuiteja. Els nostres titulars periodístics i les declaracions dels governs es refereixen a un món de fantasia mentre que la realitat real, la de milions de persones, es manté oculta. Hauríem hagut de saber, i més encara els espanyols, que no és fàcil saltar d’una dictadura i una incultura de segles el gaudi ple de les llibertats. Requereix educació, paciència i sort.
Vivim temps líquids en què es barregen la propaganda, la buidor i la malaptesa dels qui vam creure veure un brot revolucionari a la plaça cairota de Tahrir, un despertar massiu al món àrab, des de Tunísia a Síria; des d’Egipte al Iemen passant per Líbia.
Vam decidir que un grup d’internautes en pantalons texans que s’expressaven en anglès eren la realitat d’uns països esclafats per la violència militar i el fanatisme. Es compleixen 10 anys del suïcidi del venedor de carrer Mohammad Bouazizi, que es va immolar fart de l’assetjament de la policia tunisiana. Va ser el percussor que va desencadenar una onada d’indignació que va recórrer el Magrib i part del Pròxim Orient, inspirada per les imatges que emetia, gairebé en directe, la cadena de televisió per satèl·lit Al-Jazeera, que pertany al règim autoritari de Qatar. Sembla una contradicció, i ho és. Els qatarians jugaven a protegir-se i a perjudicar l’Aràbia Saudita.
De la primavera a la guerra
Milers de persones van exigir llibertat a desenes de ciutats. Van caure dos dictadors en poques setmanes, el tunisià Ben Alí i l’egipci Hosni Mubarak. Semblava un calc de la caiguda dels règims comunistes d’Europa de l’Est, després de la demolició del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989. Aquelles primaveres multiplicades van derivar en guerres civils a Síria i Líbia, que encara estan enfangats en l’afany de matar-se entre si.
També va provocar l’enfortiment d’Estat Islàmic (EI), una franquícia d’Al-Qaida, a la que aviat la va superar en capacitat militar i radicalisme. EI va ser l’amo de gran part de Síria i l’Iraq durant el 2013 i el 2014. El Iemen continua atrapat en un conflicte que és també una guerra per delegació entre l’Aràbia Saudita (sunnites) i l’Iran (xiïtes). No hi va haver veritable primavera a Riad; ni a Teheran; tampoc a Turquia on Erdogan, que va arribar al poder a través de les urnes, es manté per la força amb l’excusa de la guerra contr els kurds, els seus i els de Síria.
Egipte va celebrar eleccions lliures el 2012 i la sorpresa per a l’Occident naïf va ser descobrir que els nostres internautes de Tahrir, a qui vam donar tant bombo (jo també), no representaven ningú al món urbà ni al rural. L’única força política i social a Egipte són els Germans Musulmans en competència amb les Forces Armades, els veritables amos del país. L’experiment va durar poc. Hi va haver un cop d’Estat que va elevar al poder el general Al-Sisi,, molt més dur que Mubarak. Avui ningú diu res, ni la França de Macron que ven armes a l’engròs a mig món sense importar l’aspecte del client.
Estratègia de confusió
Els mateixos clixés utilitzats a les primaveres àrabs s’apliquen a les comunitats d’origen àrab que formen part dels nostres països. Moltes d’aquestes comunitats se senten empeses a viure en guetos, malgrat tenir la mateixa nacionalitat o pertànyer a la segona i tercera generació. Existeix una estratègia política que mira de confondre migrants amb gihadistes.
La irrupció de les extremes dretes europees, afavorides per la crisi del 2008, ha contaminat tot el debat des de la simplicitat dels seus arguments. Les dretes democràtiques (a Espanya, també) han copiat part del seu receptari, temoroses de veure’s superades en vots. Prioritzen la seguretat sobre la llibertat, els murs sobre els ponts, les mentides sobre la veritat.
Les migracions de l’estiu del 2015, provocades per les guerres de Síria i Líbia i els jocs d’Erdogan per guanyar influència, van alimentar aquests temors. Deu anys després de les primaveres àrabs seguim a l’hivern. No només aquells que es van creure capaços de conquistar la seva llibertat, sinó tots, sacsejats per una pandèmia global i el temor d’un futur incert.
Se n’anirà Donald Trump de la Casa Blanca després de fer miques el mapa del Pròxim Orient sorgit del segle XX, però el mal de fons que el va consagrar segueix present als EUA i a Europa. Es diu fanatisme, sense que importi l’idioma, la religió i la disfressa. Tot i que són mals temps, hi ha milions de persones allà fora entossudides a construir un món més just. Només necessiten publicitat i recolzament.
