Sis ‘primaveres’, sis desencants

Al veure com la policia el privava del seu únic aliment i com les autoritats municipals ignoraven les seves queixes pel que considerava un abús de poder, Bouazizi es va ruixar amb gasolina i es va cremar a l’estil bonze davant el Palau de Govern de Sidi Bouzid, un poble rural de Tunísia en el qual havia nascut feia 26 anys. Amb el llumí que va utilitzar per immolar-se també va encendre la metxa del descontentament social. El seu acte de desesperació va treure al carrer milers de persones aquell mateix divendres 17 de desembre del 2010 en unes manifestacions que es van multiplicar per tot el país. El 4 de gener, Bouazizi va morir a l’hospital a conseqüència de les cremades al 90% del seu cos.

Deu dies més tard, el 14 de gener, va presentar la seva renúncia el president Zine al-Abidine Ben Ali. Incapaç d’apaivagar les protestes i d’obtenir el recolzament de l’Exèrcit, va fugir a l’Aràbia Saudita. Després de 23 anys en el poder, la seva família havia amassat una fortuna valorada en 9.000 milions d’euros.

La sortida de Ben Ali va propiciar la transició cap a un règim democràtic. El 23 de novembre del 2011, Tunísia va celebrar les primeres eleccions lliures de la seva història, i es va convertir en l’únic país on la Primavera Àrab va fructificar.

A Egipte les protestes van esclatar el 25 de gener del 2011. No obstant, malgrat el prometedor dels seus inicis, el país es troba 10 anys més tard a la casella de sortida. En tan sols 18 dies de revolta, el llavors president, Hosni Mubarak, va renunciar al càrrec. El poder va passar en mans d’una junta militar que va posar en marxa una transició per celebrar eleccions lliures. Els comicis els va guanyar l’islamista Mohamed Mursi, dels Germans Musulmans, i es va convertir en el primer president elegit democràticament en la història d’Egipte.

Però el mandat de Mursi va durar només un any. Els militars li van fer un cop d’Estat i des d’aleshores el poder està en mans del president Abdelfatah Al-Sisi, un mariscal de camp. Sisi dirigeix el país amb mà de ferro i aixafa tota dissidència possible. Des del 2014, s’han comptabilitzat més de 60.000 presos polítics, segons l’oenagé Human Rights Watch.

La rebel·lió al Iemen va arrencar el mes de març del 2011 i es va mantenir activa fins a la renúncia del llavors president Ali Abdallah al-Salih el mes de novembre. El va reemplaçar en el càrrec el seu vicepresident, Abd Rabbuh Mansur Hadi. Amb el pas del temps, les protestes van derivar en un enfrontament armat entre els houthis, avalats per l’Iran, i que ara controlen la capital, Sanà, i part del territori, i els partidaris d’Al Hadi, sunnita i amb el quarter general a la ciutat d’Aden. Des del 2015 una coalició militar de països del Golf i d’Egipte combaten els rebels houthis.

Després de diversos anys de guerra civil, l’ONU ha advertit del risc de fam al Iemen i l’ha qualificat com la pitjor crisi humanitària del món.

Les protestes a Líbia van ser durament reprimides per l’Exèrcit fidel al coronel Moammar al-Gaddafi. El conflicte va acabar derivant en una guerra civil. Després de diversos mesos de xocs, el 20 d’octubre del 2011, Gaddafi va ser capturat i assassinat pels rebels a Misrata. El país està actualment dividit en dos: una part controlada pel Govern d’Acord Nacional de Fayez al Sarraj, reconegut per l’ONU, i una altra sota el comandament de l’Exèrcit Nacional Libi del mariscal Khalifa Haftar.

Seguint l’exemple dels seus veïns, els ciutadans de Síria també es van rebel·lar contra la dictadura de Bashar al-Assad a finals del gener del 2011. La dura repressió de les protestes va acabar degenerant en un conflicte civil, amb l’oposició i una part de l’Exèrcit agrupat en contra del Govern.

El país es va convertir ràpidament en un territori sense llei, amb gihadistes, mercenaris i militars campant al seu aire i cometent tota mena de crims de guerra. A més, s’ha convertit en un camp de batalla internacional: els rebels compten amb els recolzaments dels EUA, la Unió Europea i Turquia, mentre que Al-Assad està recolzat per l’Iran, Rússia i la Xina.

Després de 10 anys de guerra civil, Síria està completament devastada. I han fugit del país més de cinc milions de persones, segons xifres de l’ACNUR, l’agència de l’ONU per als refugiats.

En el petit estat del Golf la revolta va esclatar a principis de febrer. Els ciutadans van sortir als carrers per exigir més obertura política i respecte dels drets humans. El règim del rei sunnita Hamad bin Isa Al Khalifa va aixafar durament la contestació i, davant la persistència de les manifestacions, va rebre el recolzament de dos països veïns, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, que van enviar soldats i policies per sufocar les protestes.

El Marroc, Algèria i Jordània també van viure el 2011 protestes ciutadanes reivindicant més llibertat i mesures per esmorteir l’impacte de la crisi econòmica arrossegada des del 2008. No obstant, en aquests tres països es van introduir reformes que van servir per calmar els ànims. A Algèria, el president Abdelaziz Bouteflika va ordenar una baixada de preus dels productes essencials i va aixecar l’estat d’excepció en vigor al país des de feia 19 anys. A Jordània, el rei Abdullah II va decretar un canvi de Govern. I al Marroc, Mohamed VI va fer reformes constitucionals per reforçar el poder del Govern i el Parlament.