Cines

Ens anem acostumant, desgraciadament, a veure pel·lícules a casa, estirats al sofà, amb una copa a la mà, amb el mòbil a l’altra, sentint els sorolls de la nevera i la calefacció, o l’ímpetu del veí batent els ous per fer una truita. Tenim una urgència (potser una trucada), aturem la projecció, estirem les cames, anem al lavabo, tornem a omplir la copa, tornem a la pel·lícula. Hi ha productores que ja treballen directament per a les plataformes digitals o que, com Warner, han anunciat que estrenaran alhora a les sales i per streaming, un altre pas, aquest potser el definitiu, l’inici del final, per anunciar la mort definitiva dels cines.

Les sales, ara agòniques, ens porten a evocacions nostàlgiques, records de la foscor, episodis immortalitzats per l’art i la literatura. Penso, per exemple, en l’oli memorable de Hopper (‘New York Movie’) en què veiem la desolada figura de l’acomodadora d’un cine. ¿Qui pintaria avui una escena així, a casa, davant un Filmin o un Netflix? O potser sí. La desolació seria similar. O pitjor. Arribarà un temps, no gaire llunyà, en què enyorarem els dies de cine en companyia de desconeguts.