Arxipèlag d’arrogància

Últimament, el que sempre hem denominat ‘moviment feminista’ viu moments convulsos. No em sembla malament, perquè de vegades se’ns vol fer creure que feminitzar els espais i obrir debats on hi ha fortes discrepàncies no és ‘femení’, allò que sempre hem entès per ‘femení’, és a dir, inofensiu. No em sembla malament que la discrepància estigui al centre de l’anomenat ‘moviment feminista’. Ara bé, penso que hi ha qüestions sobre la taula –la transfòbia, la vulneració de drets fonamentals i els discursos d’odi– que són precisament contraris als valors del feminisme. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A mi, com deia, no em sembla malament que les feministes discrepem. Em sembla, fins i tot, saludable: les dones no som un grup homogeni, i lluitar pels nostres drets col·lectius no ens pot fer oblidar la resta. Però crec que per poder debatre i no distorsionar els fonaments del feminisme, aquestes qüestions no poden traspassar certes línies vermelles. La lluita feminista, jo diria que per definició, no pot atemptar contra els drets i les llibertats de cap persona. De la mateixa manera que el feminisme liberal o el feminisme racista no tenen cabuda en la meva pràctica feminista, tampoc hi té cabuda el feminisme transexcloent.

En nom del feminisme o la llibertat d’expressió no podem tolerar que es normalitzi el discurs de l’odi. És perillós. Les últimes setmanes, rellegint Rebecca Solnit, he tornat a trobar les paraules. Jo, com ella, amb una certa projecció pública, soc capaç d’encarar la violència per defensar el que defenso, però ¿quantes dones hi ha que no tenen aquest entorn, aquests mitjans i aquesta munició? No es tracta de tenir un moviment feminista autocomplaent. Però entre l’autocomplaença i la camaraderia no es pot escolar l’odi. Sense la munició, moltes dones no poden mantenir-se fermes. Hi ha dones que «han d’estar allà fora en aquest planeta de 7.000 milions de persones aguantant que se’ls digui que no són testimonis fiables de les seves vides, que la veritat no és propietat seva, ni ara ni mai». Parla d’un arxipèlag d’arrogància, que va més enllà dels homes que expliquen coses. Hi ha dones que també ens expliquen coses, però aquestes coses que ens expliquen simplement no les podem tolerar. I molt menys en nom del feminisme.