10è aniversari de la seva mort

Enrique Morente, flamenc alt i de terra

La Suma Flamenca de Madrid aquest 2020 està dedicada a aquest artista, un dels més imponents d’aquest país

Es llegeix en minuts
BARCELONA 24 09 2010  ICULT CONCIERTO DE ENRIQUE MORENTE EN EL LICEU  FOTO ELISENDA PONS

BARCELONA 24 09 2010 ICULT CONCIERTO DE ENRIQUE MORENTE EN EL LICEU FOTO ELISENDA PONS

«‘De mi balcón flotante fui colgando tus besos / Y ahora todas las noches repican con el viento’». Amb aquest vers de Pedro Garfias va arrencar Enrique Morente Allegro Soleá la seva incursió en la música clàssica junt amb Fantasía Jonda. La primera vegada que va esmentar el projecte va ser el 1986. D’aquest somni líric al rock d’Omega van passar 10 anys, el temps que fa ja que se’n va anar. 

Aquella dècada, iniciada i coronada amb dues joies, reflecteix el que vam guanyar amb la seva obra i vam perdre amb la seva mort. Dècada en què va col·laborar amb l’orquestra marroquina Chekara; va descobrir les veus búlgares; va embastar la missa flamenca més bonica del món; va crear Discos Probeticos, i es va unir a un déu de la guitarra en ‘Nova York/Granada, Morente-Sabicas’ demostrant que era un creador sense sostre que coneixia els límits.

També va guanyar llavors el Premio Nacional de Música. Ell va dir que no era un reconeixement a la seva obra, sinó al gènere, tot i que potser el van donar a la seva mirada, do que s’entrena, però no s’aprèn. O a la inquietud que el mantenia en moviment. O a la seva rebel·lia, la que li feia treure’s el barret només per mirar dins i convertir-lo en barret de copa, mai en homenatge. D’allà van sortir centenars de cants, versos i idees, moltes d’encara desconegudes.

La Suma Flamenca de Madrid aquest 2020 està dedicada a Morente. Tota comparació és tramposa, però hi ha noms en aquest programa que representen, sense buscar-ho ni dir-ho, algun dels trets que el van fer gran: la curiositat incessant (Rocío Márquez); la barra sense traïció amb els mestres (Sandra Carrasco) o l’ús d’una veu portada al límit (David Lagos). Seguir el mateix rumb és l’únic honor que poden rendir els seus companys a un home que odiava els homenatges. Per això el de les autoritats no hauria de ser mai donar el seu nom a places i escoles, sinó ensenyar la seva obra. A escoles i conservatoris, de vegades els més sords: al seu talent, en concret, i en general, al flamenc. 

«‘Nadie hable mal del día hasta que la noche llegu», va cantar, i 10 anys després de la seva mort ja és hora de dir, sense excusar-se ni dubtar, que Morente és un dels artistes més imponents d’aquest país. Un cop d’ull als més venuts d’aquella dècada escollida –Sergio i Estibaliz; Ana Belén i Víctor Manuel; Mecano; Alejandro Sanz; María del Monte– dona una mesura. Aquesta comparació és un altre bassal, però no enfronta gustos ni rànquings, sinó exigències creatives. La de Morente va ser incalculable, tant com l’amor amb què va tractar el flamenc, que va assumir com a complex i no va pretendre dominar, només donar-li ales, llum, camins, i així demostrar com d’ample podia ser un univers entossudit tantes vegades a mostrar-se obtús. 

Et pot interesar

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per aconseguir-ho, li va donar puntes de fuga: altres músiques o lletres i autors menys evidents o oblidats. I altura: una mostra, minúscula però eloqüent, és la ‘copla’ en la qual va unir Picasso i Zambrano amb La Cañeta o Juan Breva, ja que ningú com ell va entendre que el flamenc és cultura. Tan alta com el balcó volador de Garfias, tan del poble com el vent i els petons.

Temes:

Flamenc