El tió i la tiona

El tió és, simplement, un tros de tronc. I es crema a la llar de foc. I per extensió, per Nadal, és un tros de tronc que «hom fingeix que, picant-lo, arriba a cagar dolços i altres regals». És el que diu el diccionari. I lationa no és res. Res. Fa anys, es picava aquest tronc, buit per dins, i sortien regals i dolços. En algunes famílies peculiars, a l'estil dels Durrell, els cops anaven dirigits a un sofà que, de cop, esdevenia màgic i es convertia en una mena de corn de l’abundància. Algú va tenir la brillant idea de dibuixar ulls i nas i boca (riallera) al tió, amb la qual cosa va deixar de ser un tronc i va passar a ser un personatge. Pel que sembla, masculí. «El tió». Com que es veu que ho era era massa, de masculí, ara s’han inventat la tiona, que és com el tió però en femení. Ho han fet a Sentmenat per celebrar el Nadal, però no m’estranyaria que la moda s’estengués, fins que arribi el dia que parlem de tiones amb absoluta normalitat.

O fins que passi com al Parlament, on han hagut de modificar el redactat de l’esmena que proposava «reduir el sou de les diputades». Algú es va adonar que la gramàtica, essent una convenció, també crea realitats.