PROPOSICIÓ POLÈMICA

Mordasses comparades

La llei de seguretat proposada pel Govern de Macron als espanyols ens resulta molt familiar, tot i que al nostre país les penes siguin inferiors

3
Es llegeix en minuts
Mordasses comparades

BENOIT TESSIER POOL

El Parlament francès debatuna proposició de llei de seguretat global molt polèmica, que, com assenyalava Rafael Jorba en aquestes pàgines, pot interpretar-se comun «gir autoritari» del Govern de Macron. Destacava l’article 24 i s’ha anunciat la seva «reescriptura», després de massives protestes que no han de sorprendre. Al seu redactat original, el precepte proposava que es castiguésamb un any de presó i 45.000 euros de multa qualsevol que difongués «el rostre o qualsevol altre medi d’identificació» de policies o gendarmes en una operació policial, amb l’objectiu de perjudicar la seva «integritat física o psíquica». Tot això ens resulta familiar.

El Tribunal Constitucional, en una sentència publicada el passat dia 3, ha avalat la constitucionalitat de l’article 36.23 de la llei orgànica de protecció de seguretat ciutadana del 2015, a excepció d’un incís que exigia una autorització prèvia equivalent a la censura. Tal com ha quedat, la nostra llei disposa que ésuna «infracció greu» l’ús d’«imatges o dades personals o professionals»d’agents dels cossos de seguretat que puguin posar en perill la seva seguretat personal o familiar, «amb respecte al dret fonamental a la informació». 

A la nostra llei de seguretat ciutadana se li va col·locar el qualificatiu de «llei mordassa». Es temia l’efecte de provocar l’autocensura dels informadors, per evitar rebre sancions importants. En el nostre cas,no contempla penes de presó,i, per a les infraccions greus, estableixuna multa que pot oscil·lar entre els 601 i els 30.000 euros. És menys severa que la proposició francesa, que, com hem vist, preveia la possibilitat de sancionar els infractors amb un any de presó i una multa més elevada. A més, la llei espanyola evoca expressament el dret a la informaciócom un dels seus límits, mentre que la iniciativa francesa no en diu res. 

Més enllà dels matisos, en els dos casos es presentauna restricció potencial a la llibertat d’informacióper protegir el dret a la pròpia imatge dels funcionaris de la seguretat. Per descomptat, aquest dret mereix respecte. No obstant, no se li ha de donar tant abast que impedeixi que l’opinió pública pugui conèixer les imatges de les seves actuacions.

El Tribunal Constitucional, en la seva recent sentència, diu que l’article 36.23 és constitucional si s’interpreta d’acord amb els criteris que exposa en el fonament jurídic 7.c. Entre ells destaca el que exigeix que, abans d’imposar alguna sanció per la publicació d’imatges d’actuacions d’agents policials, es tingui en comptesi existeix o no «suficient interès general per conèixer aquestes imatges o dades».Se suposa que en aquest cas ha de prevaler el dret a la informació sobre el dret a la pròpia imatge de l’agent afectat. Per desgràcia no es dona cap criteri per determinar quan l’interès general és «suficient».

Notícies relacionades

És una pena, perquè penso que en una societat democràtica cal partir de la base que sempre existeix interès per conèixer l’actuació dels poders públics i dels seus agents. L’«interès públic» és, com diu la STC 27/2020 en el seu fonament jurídic 2, el que contribueix a la formació de l’opinió pública. No és l’interès d’un determinat percentatge del públic, ni ningú té la mesura per decidir si és prou alt o intens. La publicitat d’algunes imatges pot acreditar els mèrits o els excessos individuals dels agents policials, i les necessitem com a ciutadans. Perquè són informació, i el nostre dret a accedir-hi pot estar condicionat al grau d’interès que un tercer pugui atribuir-los. 

Aquesttipus de lleis planteja problemes a la llibertat d’informació, essencial per a la vida democràtica. Alguns posaran la seva esperança en el Tribunal Europeu de Drets Humans, que reprova les lleis que,amb les seves sancions, intimiden els periodistes.Ho fa en els casos Kaperzyński c. Polònia (2012) i Morice c. França (2015). Però aquest Tribunal no pot anul·lar lleis, de manera que és millor evitar des del principi que puguin arribar a ser mordasses; millor evitar les ambigüitats sobre allò que té un interès «suficient». Tant de bo en prenguin nota els legisladors de tots dos costats del Pirineu.