Pandèmia edatista

L’últim tango

A molta gent gran la Covid-19 els ha obligat a ser com van ser els seus avis

Es llegeix en minuts
OPINION LEONARD BEARD

OPINION LEONARD BEARD

Ha tancat la sala de festes Tango, al carrer Diputació de Barcelona. No ha pogut aguantar les restriccions iha abaixat la persiana definitivament.He viscut al costat durant un temps i sempre m’ha sorprès veure l’activitat il’ambient que hi havia en la sessió de tarda,quan es convertia en una discoteca per a la gent gran. De vegades imaginava que els que sortien havien entrat joves, i que havien passat tantes hores dins, que havien acabat envellint. O que, en realitat, el que estava veient era una discoteca per a adolescents a través d’un d’aquests filtres del mòbil que et posa anys a sobre.M’agradava veure sortir els grups d’amigues, agafades del braç perquè ja no aguantaven els talons, cansades de ballar, comentant atropelladament i a crits (encara amb la música ressonant a les orelles) tot el que havia passat dins.M’agradava veure les parelles de nova creacióacomiadant-se al metro, amb l’amiga d’ella esperant tres esglaons més avall. D’altres prenien alguna cosa al bar de l’hotel que hi ha al costat mentre es començaven a explicar la vida.

M’agradava veure com anaven vestides elles.S’arreglaven com ningú s’arregla un dijous a la tarda a Barcelona. I ells, dutxats amb colònies que aguantaven amb la mateixa intensitat del primer minut hores després de la seva aplicació.M’imaginava àvies i avis bloquejant-se l’agendai recordant els seus fills que els dimecres, o els dijous o potser els divendres no hi comptessin. Aquell dia NO. Fins i tot una vegada vaig haver d’ajudar una senyora que anava tan marejada com alegre.Vaig pensar que era fantàstic arribar així a casa passats els 65 anys.M’agradava veure’ls feliços, amb ganes d’agradar els altres, amb ganes de ballar, de passar temps amb els amics, de conèixer gent nova, d’arreglar-se i estrenar ‘modelets’ cridaners amb què captar l’atenció, sense complexos. Cada tarda celebraven la vida en aquella sala i a les deu, sense toc de queda, cap a casa. 

Què se n’ha fet

Des que van tancar, primer pel confinament i ara de forma definitiva, penso què ha sigut de totes aquelles persones de la tercera edat però amb esperit jove.Ja no ballen.Penso en ells i en d’altres: en els que esperaven ansiosos que arribés el novembre peranar-se’n de vacances a Benidormi poder fer allà el que no s’atreveixen a fer aquí, enqui fa voluntariat amb unes agendes impossibles. Penso en Miquel Pucurull, maratonià, que acaba de fer 82 anys ité pendent córrer els últims 42 quilòmetres.O en Viqui Molins, que amb els seus 84 no parava quieta a casa, però que ara no pot estar tot el dia al seu estimat hospital de campanya de la parròquia de Santa Anna, ajudant els altres. O en tots els avis anònims quehan tornat a fer de pares dels seus netsperquè els seus fills no tenen temps. 

Tots són gent gran,un dels sectors de la població més afectats pel coronavirus,però dins aquest grup no tothom és igual. Hi ha persones vulnerables, malaltes i que viuen en residències però també hi ha una altra realitat: la gent gran que no ho és tant i que ara la pandèmia els hagi obligat a posar-se davant el mirall.Els ha obligat a tornar a ser com els seus avis.A tenir una vida reclosa, passiva i solitària. Deixar d’anar a ballar, deixar de córrer, d’anar al gimnàs per fer aiguagim, deixar de viatjar, de fer partides als casals, d’anar a la universitat i fins i tot d’anar a la perruqueria, perquè ara ja no surten tant.La pandèmia els ha truncat les il·lusions,els ha obligat a quedar-se a casa i a desaprofitar un temps preciós. Aquest any han sumat anys. Si pensaven i afirmaven amb orgull que els 80 s’havien convertit en els nous 60, ara el coronavirus ha invertit la tendència, iha fet que els 60 anys s’acostin més als 80.

Potser té a veure amb la invisibilitat d’envellir o potser amb l’edatisme, la discriminació per edat, molt present en la nostra societat. Però el cas és que no s’han fet distincions, a tots els han ficat dins el mateix sac, els vulnerables i els que no ho són. Cal tenir-ho present per a noves onades. No es pot tancar a casa tothom per igual. Potser hem maltractat la gent gran, però en alguns casos no per protegir-los poc, sinó per voler protegir-los massa. 

Et pot interesar

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

 

Temes:

Tercera edat