Una Constitució viva

Comencem per l’inici. La Constitució del 1978 és el resultat dels fràgils equilibris de la Transició. El mateix text és el mirall d’aquestes contradiccions i de la calculada ambigüitat d’alguns dels seus principis. Són fruit del pacte constitucional entre els hereus del franquisme i les forces democràtiques emergents. Aquell text, ratificat per una àmplia majoria dels ciutadans –també catalans–, va donar notables rèdits: Espanya ha gaudit del període de plenitud democràtica més gran i Catalunya ha arribat al seu més ampli autogovern.

Des d’aquesta òptica, l’anàlisi d’aquells equilibris serveix per entendre millor el caràcter obert del text constitucional i explorar les pistes de la seva reforma. Ja en el preàmbul, la Carta Magna proclama la seva voluntat de «protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions». El terme «pobles d’Espanya» xoca, en la part dispositiva, amb l’article 1.2 que estableix que la sobirania resideix en el «poble espanyol». 

Un parell d’exemples més. La Constitució, segons el seu article 2, «es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola» i, alhora, reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren. El terme ‘nacionalitat’ és l’eufemisme amb el qual designa les nacions històriques d’aquest Estat compost que és Espanya. La mateixa Carta Magna reconeixia el seu caràcter preconstitucional en la disposició transitòria segona a l’establir la via ràpida a l’autonomia dels territoris que en el passat haguessin plebiscitat projectes d’Estatut. 

És el cas de Catalunya que, a més, havia vist reconegut ja el caràcter preconstitucional de l’autogovern amb el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president en l’exili, Josep Tarradellas. També la successió a la Corona xoca amb un precepte constitucional: l’article 57.1 estableix l’ordre preferent «de l’home a la dona» i l’article 14 afirma que «els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe [...] o qualsevol altra condició». Serveixin aquests apunts crítics per reivindicar la vigència de la Constitució davant dues temptacions igualment perverses: la dels que desqualifiquen de cop l’anomenat «règim del 78» i la d’aquells que s’han convertit en guardians de les seves essències ignorant deliberadament l’esperit obert del pacte constitucional. Les constitucions ni tenen data de caducitat com els iogurts ni són unes taules de la llei que es transmeten entre generacions sense possibilitat de reforma.  

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Si a Espanya hi hagués hagut un ‘establishment’ intel·ligent fa temps que hagués propiciat una reforma constitucional. L’abdicació de Joan Carles I en favor de Felip VI hauria sigut un bon moment. «L’actitud del Joan Carles al llarg dels 15 mesos de part constitucional va ser la d’un discret recolzament per a tot el que suposés la incorporació del major nombre possible de forces polítiques al procés constituent», recorden Soledad Gallego-Díaz i Bonifacio de la Cuadra en la seva ‘Crónica secreta de la Constitución’. 

Sí, tard o d’hora s’haurà d’obrir el meló de la reforma: drets de nova generació, integració europea, paper de la Monarquia i, sobretot, un Estat federal que uneixi la força de la diversitat i l’exigència d’igualtat. El dèficit en la cogovernança assajada durant la crisi de la Covid-19 no es corregeix amb una recentralització sinó amb més lleialtat federal (a gestió de la França jacobina i de l’Alemanya federal em remeto). Obrin el meló; altrament, se’ls podrirà a les mans.