La universitat i la pandèmia

La pandèmia i el primer confinament van agafar amb el peu canviat les universitats presencials. Durant l’últim trimestre del curs 2019-2020, la necessitat d’adaptar-se a les exigències sanitàries i, en conseqüència, a l’obligació de fer les classes de forma virtual, va significar un autèntic canvi de paradigma a què es van haver de plegar els centres d’ensenyament superior a tota velocitat. En el seu moment, l’aparició de les noves eines digitals i la irrupció de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) van significar una revolució en l’àmbit educatiu. Des d’aleshores, les universitats han evolucionat –amb el referent del pla Bolonya i el canvi de les classes magistrals a d’altres de més participatives o de l’ABP (aprenentatge basat en problemes)– cap a un altre tipus de transmissió del coneixement. S’han multiplicat els congressos i seminaris per introduir en el mètode educatiu els avantatges que proporcionaven els avenços tecnològics. Però recalcar l’ús de les eines ‘online’ no contemplava una educació estructurada, gairebé al cent per cent, a distància.  Els experts que han analitzat el fenomen han declarat que, en poc temps, s’ha produït un avenç que, en condicions normals, hauria tardat anys a portar-se a terme, però, a l’uníson, s’han evidenciat les carències de les noves tecnologies aplicades de manera veloç i universal en un context que, per definició, és presencial. 

El curs passat, en un context d’immediatesa, incertesa i provisionalitat, l’adaptació a l’ensenyament virtual es va portar a terme com un recurs d’urgència, però en el curs actual –i més encara després de les restriccions a les universitats a partir del 15 d’octubre, sense una data clara de recuperació de la presència dels estudiants a les aules– ja s’imposa la necessitat de repensar la universitat des d’una altra perspectiva, en un panorama que es podria allargar un quant temps i que inclou, com a mínim, una docència híbrida. Això comporta una problemàtica diversa: la del professorat que s’ha de plantejar una manera diferent de relacionar-se amb els alumnes, assumint precarietats en la gestió i un estrès associat a la síndrome de la pantalla en negre; la de les mateixes estructures universitàries, que no estaven pensades per a una educació virtual; i la dels estudiants, que no disposen, a hores d’ara, d’una part important del que significa ser un universitari. 

La universitat, com a institució, sense comptar amb les que es presenten d’entrada com a obertes, es basa en el diàleg i la presència, en el contacte directe i la diversitat d’opinions a les aules, biblioteques i laboratoris. Per a l’estudiant, a més (en especial per als que comencen el seu periple universitari), significa l’entrada a un univers nou, que implica un altre tipus de vida, des de la conversa amb els seus companys i el contacte social a la independència de la família. També és una educació que ara com ara, en la majoria dels casos, s’esvaeix, amb el perill de futures desercions en massa per una espècie de desil·lusió associada a les aules desertes.