Revitalitzar la política euromediterrània

La UE ha promès desenvolupar el 2021 una nova estratègia reforçada. La Comissió Europea hauria de presentar una proposta al març que tingués en compte les necessitats expressades pels seus socis mediterranis. Els països de la conca sud prioritzen més obertura del mercat europeu als seus productes agroalimentaris, més inversió i ajuda europea que faciliti la creació d’ocupació i establir canals d’immigració legal, mentre que es resisteixen a les reformes polítiques, econòmiques i socials de pes. La UE, per la seva banda, prioritza l’estabilitat i la seguretat, el control de fronteres, la lluita contra el terrorisme i el crim organitzat, la contenció d’immigració il·legal i les reformes socioeconòmiques.

Un context més conflictiu

A la dificultat de la divergència de prioritats, s’hi afegeix que el context actual és molt més conflictiu que el 1995: el procés de pau Israel-Palestina està moribund, Síria i Líbia fa nou anys que estan en guerra civil, la reunificació de Xipre sembla més lluny que mai, la UE i Turquia mantenen un tens pols per les zones marítimes, persisteix la disputa fronterera entre Algèria i el Marroc i s’han reprès les hostilitats al Sahara Occidental.

L’enorme bretxa de desigualtat entre les dues vores del Mediterrani és un dels problemes més apressants, va assenyalar el president del Govern central, Pedro Sánchez. El nivell de riquesa per càpita de la conca sud és «16 vegades més baix» que el d’Europa, va precisar Borrell. Aquesta bretxa alimenta la pressió migratòria cap a la UE.

Les quatre grans àrees on s’ha acordat prioritzar l’actuació de la Unió pel Mediterrani seran: canvi climàtic, desigualtat, igualtat home-dona i integració econòmica, va explicar la ministra d’Afers Exteriors, Arancha González Laya.

Acumulació de fracassos

La política mediterrània de 1995 pecava d’irrealista i d’inconsistències i li faltaven els instruments adequats i la voluntat política europea per materialitzar els seus objectius, assenyalen Bichara Khader, de la Universitat de Lovaina, i Haizam Amirah-Fernández, del Reial Institut Elcano. La política euromediterrània va quedar ostatge del progressiu descarrilament del procés de pau palestí des de l’elecció com a primer ministre israelià de Benjamin Netanyahu el 1996. La segona Conferència Ministerial Euromediterrània de Malta, l’abril de 1997, ja va ser un fracàs i no es va poder adoptar la prevista Carta Euromediterrània per a la Pau i la Seguretat.

La UE tampoc ha actuat com a motor democratitzador, ja que aquest objectiu teòric va ser substituït ràpidament per tenir governs estables que no plantegessin riscos per a la seguretat i els interessos europeus. L’objectiu de la UE era «construir un cordó sanitari per protegir-se de la inestabilitat», assenyala Mona Yacoubian, del United State Institute for Peace.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’intent de revitalitzar les relacions amb la conca sud mitjançant la creació el 2008 de la Unió pel Mediterrani i la promoció de projectes regionals concrets ha tingut fins ara un resultat molt mitigat i ha continuat sent ostatge dels conflictes de la regió.

En matèria econòmica, els acords d’associació entre la UE i els països mediterranis ha permès un increment del comerç, però sota les condicions europees, sense crear-se la zona de lliure comerç plantejada el 1995. Aquests acords bilaterals han mantingut el superàvit comercial europeu, la bretxa de desigualtat i la dependència de la UE, sense facilitar el comerç entre països veïns de la regió. «La regió euromediterrània és de les menys integrades econòmicament del món», va reconèixer Borrell. El mal social causat per la desaparició de petites i mitjanes empreses als països del sud per l’obertura desequilibrada dels seus mercats no va ser compensada amb avantatges econòmics, ni polítics, critica Eberhard Kienle, l’investigador del CNRS francès.