Editorial

L'auge de la ficció televisiva a Espanya

El consum de sèries a les plataformes de 'streaming' ha sigut una oportunitat que el sector ha aprofitat, però no a Catalunya

1
Es llegeix en minuts
5677884jpg-r 1920 1080-f jpg-q x-xxyxx

5677884jpg-r 1920 1080-f jpg-q x-xxyxx

L’èxit de les sèries de ficció espanyoles ha augmentat en aquests temps de pandèmia, en els quals les plataformes de ‘streaming’ s’han apoderat del mercat de l’oci, però el cert és que la producció televisiva local ja fa anys que es troba en un procés de consolidació notable. El punt d’inflexió ha arribat en els últims anys, amb l’aparició del consum sota demanda, però hem de retrocedir al 2011 (amb ‘Crematorio’, la primera producció original, de Canal+) per valorar la progressió geomètrica d’aquest fenomen, amb més de 120 produccions en els últims tres anys. No obstant, no es tracta només d’una evolució quantitativa, amb el que això representa per a la indústria, sinó que ha de valorar-se la ficció espanyola com un exemple de qualitat creativa que, sense menysprear-lo, va més enllà del pur entreteniment per passar a analitzar en profunditat i amb solvència aspectes de la nostra història recent.

Els casos de ‘Patria’ (HBO), ‘Antidisturbios’ i ‘La unidad’(Movistar +) o ‘Veneno’ (Atresmedia Premium) són paradigmàtics a l’hora de calibrar la voluntat d’endinsar-se en temes que han sigut tabús durant molt temps, des del conflicte a Euskadi a la violència islamista, passant per l’actuació de les forces de seguretat o la problemàtica trans. En molts casos, a més, es dona el cas del salt al mercat internacional –com va passar amb ‘La casa de papel’ (Netflix)–, en uns moments en què, cada vegada més, l’oferta no es redueix a la tradicional demanda domèstica. Un dels secrets d’aquest boom és l’ambició narrativa i l’empresarial, amb l’atreviment de combinar temàtiques d’interès amb una excel·lent factura televisiva, des de la tragèdia o el drama a comèdies. 

La cara negativa d’aquest fenomen és el descens alarmant de la producció realitzada a Catalunya. El sector viu aquí un moment crític i insostenible. Si fa uns anys l’audiovisual català representava un 40% de la producció estatal, avui es redueix a un 18%, amb escasses empreses, una nul·la presència de plataformes i la pràctica desaparició de TV-3 com a motor econòmic i estructural de la ficció. Un exemple més de molts dels trens que ja fa massa temps estem deixant passar.