EL CAMÍ CAP AL 14-F

Puigdemont, atrapat a la seva teranyina

L'expresident és i pretén continuar sent el líder d'un moviment popular que va mes allà dels partits

Es llegeix en minuts
Puigdemont, atrapat a la seva teranyina

Dimecres va ser un mal dia per a Carles Puigdemont. Ni tan sols va poder celebrar una de les poques bones notícies dels últims temps, l’arxiu de la causa oberta contra ell pel Tribunal Suprem per una actuació com a alcalde de Girona. Atrapat a la teranyina d’interessos personals, polítics i jurídics que ha teixit en els últims dos anys, va haver de decidir entre Guatemala o ‘Guatepeor’. Encapçalar la llista de Junts per Catalunya a les autonòmiques del 14 de febrer o ungir un candidat que accepti continuar sent el seu vicari a la Generalitat si Junts guanya les eleccions. Com va fer amb Quim Torra.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

No era fàcil concloure el dilema perquè el temps no passa debades. En cas d’encapçalar la candidatura, Puigdemont corria dos riscos: el de perdre contra Esquerra, i quedar deslegitimat, però també el de guanyar i haver d’optar entre una presidència impossible a Barcelona i el còmode escó que té a Brussel·les. Quina disjuntiva, sobretot quan ja va cremar el cartutx electoral de la seva restitució com a president de la Generalitat. Tot això quan dilluns –¡maleït calendari!– comença la vista d’un suplicatori al Parlament Europeu que haurà de decidir sobre la reactivació del procés d’extradició que penja sobre seu, Toni Comín i Clara Ponsatí.

Esfullant la margarida

En aquest context, des del punt de vista del seu futur personal s’entén la decisió de no encapçalar la llista, reservant-se el lideratge de la campanya i de la formació que ha creat. Ha sigut una resposta característica de qui té com a mantra polític aquell principi català intraduïble de ‘qui dia passa any empeny’, expressió del tipus ‘fem això avui, que demà ja veurem’. La seva fórmula salomònica li permet guanyar temps per veure-les venir, segons quins siguin els resultats electorals. Va esfullar la margarida fins a l’últim moment i va optar per la menys dolenta de les decisions, no encapçalar la llista. La menys dolenta per a ell, tot i que pot ser la pitjor per al seu partit.

Si guanya Junts per Cat, continuarà manant des de Waterloo. Si perd, i Esquerra s’atreveix amb una alternativa d’esquerres, quedarà com a referència única de l’independentisme. En el cas que Junts per Cat quedi per darrere d’Esquerra, algú podrà atribuir-li haver facilitat les coses a Esquerra, amb qui Junts entaula una batalla a mort per l’hegemonia. Sabedor que aquesta pregunta recorre les files dels seus seguidors, Puigdemont es va curar en salut: la culpa la té la repressió. ‘Qui dia passa any empeny’. En cas de perdre, el seu partit quedarà tocat, però ell està per sobre dels partits. És, i pretén continuar sent, el líder d’un moviment popular que va mes allà dels partits.

Un cèsar llunyà

Notícies relacionades

Puigdemont està convençut que ho té tot previst. Si Junts per Cat és el partit més votat, continuarà com a cèsar de l’independentisme. No a l’estil euskaldun, amb un Xabier Arzalluz que va exercir de líder espiritual des de fora del Govern, sinó seguint el model català de vicari que va caracteritzar el mandat de Torra. És a dir, com algú amb capacitat de proposició i de veto sobre les decisions del Govern de la Generalitat. Sense ser conseller ni diputat. Sense viure a Catalunya. Des de Waterloo. Laura Borràs o Damià Calvet –els dos candidats en lliça, pendents de les primàries– ja han anunciat la seva disposició a acceptar aquesta fórmula. Almenys d’entrada, després el temps parlarà.

A les xarxes independentistes, el joc malabar de Carles Puigdemont ha sigut celebrat com una mostra més de la genialitat del cap. És cert que ha tornat a quadrar el cercle, esquivant la repressió de l’Estat i deixant descol·locat Esquerra Republicana. No obstant, de tant anar a la font, la gerra sol trencar-se i alguna cosa d’aquestes li pot passar. Al presentar la seva decisió va reclamar «un Govern fort de veritat per culminar el procés independentista», que no és el mateix que un Govern capaç d’afrontar la pandèmia, la crisi social i el desgavell que paralitza l’Administració catalana. La resposta a l’actual desgovern no pot ser un president de la Generalitat sotmès a tutela durant quatre anys. Pot ser que, com a conseqüència del cansament col·lectiu, l’abstenció i la permanència dels presos a la presó, l’independentisme torni a guanyar les eleccions. Si és el cas, la repetició del vicariat que va exercir Torra seria una catàstrofe. El ‘qui dia passa any empeny’ li ha permès a Puigdemont sobreviure i aconseguir alguns èxits judicials a Europa, però no val per afrontar la crisi que pateix Catalunya.