Nous estímuls: directes, indispensables i urgents

Aquests dies han coincidit dues bones notícies per recuperar l’ànim. D’una banda, les eleccions als EUA amb la victòria de Joe Biden i, de l’altra, l’anunci de Pfizer d’una ràpida vacuna amb un grau d’eficàcia molt elevat. Així, la victòria del candidat demòcrata aportarà serenitat i previsibilitat, no només als nord-americans, sinó també a tot el món. Al seu torn, els avenços científics semblen avalar que en uns mesos començarem a controlar la pandèmia.

Però, el que voldria ressenyar en aquestes línies és la manera tan ràpida i favorable amb què l’economia ha reaccionat a l’anunci del laboratori. Això confirma que, amb la previsible millora sanitària, l’economia accelerarà el seu creixement, com ja va succeir durant el tercer trimestre d’aquest any, previ al recent rebrot del virus, que l’economia espanyola va créixer a un ritme d’un 16,7%. Una xifra extraordinària, que hagués resultat bastant superior si s’hagués salvat la temporada turística d’estiu.  

Amb aquesta perspectiva hem d’enfocar els pròxims mesos i, mentre es gestiona la crisi sanitària, procurar que en la recta final de la Covid-19 no es destrueixi teixit productiu que, en una situació de normalitat, resultaria solvent i sostenible. I aquest risc és més cert que mai ja que, si bé en la primera onada del virus les empreses van patir falta de liquiditat, els sectors més afectats per aquest rebrot comencen a patir, a més, seriosos problemes de solvència.

Per això, resulta urgent que, com s’està reclamant des de sectors afectats i agents socials, i com entén part del Govern i suggereix la mateixa Comissió Europea, s’articulin nous mecanismes de recolzament als sectors més colpejats per aquesta segona onada. I, per a això, caldrà recórrer a instruments que ja han demostrat la seva validesa com els ertos o línies de liquiditat, però, especialment, s’haurà d’obrir, i urgentment, la via dels ajuts directes.

Uns ajuts que no encaixen en el fons Next Generation de la Unió Europea, ja que la seva personalitat i objectius són diferents i, a més, no poden esperar. Per tant, s’hauran de suportar en un deute més gran de l’Estat, cosa que sembla retardar la decisió del Govern de Pedro Sánchez, malgrat que les autoritats europees ja s’obren a la possibilitat de flexibilitzar les exigències fiscals per a l’any 2022.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però si això resulta indispensable, també apareix com a factible ja que, malgrat l’increment extraordinari del nostre endeutament en aquest 2020, no ens allunyem del d’altres països que, no obstant, sí que han instrumentat programes d’ajuts directes als seus sectors més fets malbé.

La intensitat i persistència d’aquesta segona onada del coronavirus obliga a l’adopció d’estímuls més contundents i orientats, selectivament, als més perjudicats. Fer-ho és la millor alternativa per a l’Estat ja que, entre altres raons, és la que més barata li resultarà a mitjà termini. Amb el que ja hem passat, un últim esforç fins a arribar a la normalitat.