ANÀLISI

Superciutat

Les superilles han sigut un banc de proves per assajar solucions de baix cost, reversibles, en uns carrers hostils on de sobte es pot passejar i jugar

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp11601509 eixample  barcelona  foto cedida del ajuntament para el a o 201110182853

zentauroepp11601509 eixample barcelona foto cedida del ajuntament para el a o 201110182853 / TAVISA

La idea de superilla és consubstancial a la història de l’urbanisme del segle XX i a la fantasia de la segregació del trànsit. Apareix sense nom per primera vegada en les agrupacions d’Ebenezer Howard  per a Letchworth. Després a Welwyn i Milton Keynes, tots creixements benintencionats i exclusius del nord de Londres. La segona volta americana de la idea, amb Clarence Stein al capdavant, produeix Radburn i altres paradisos de la clorofil·la i l’automòbil que acaben en Lafayette Park, de Mies i Hilberseimer, i acaben també amb les comunitats negres que intentaven enganxar-se com podien a la trama urbana. El resultat són els barris més classistes de les noves metròpolis nord-americanes. La seva derivada a Amèrica Llatina produeix les ‘gate-communities’, urbanitzacions blindades on s’atrinxeren els rics. Gespa, concertina, uniforme i escopeta. Tots els experiments segregadors del segle XX, des de les set vies de Le Corbusier fins a Toulouse le Mirail han produït ciutats fracassades des del punt de vista de la seguretat, la mobilitat sostenible i la justícia espacial. 

Barcelona es va deslliurar. El 1934 el GATCPAC proposa la demolició de la meitat de Ciutat Vella (des de l’Ajuntament fins al mar, tot a terra). El Pla Macià dibuixava un Eixample de superilles de 400 metres, és a dir, tres de les actuals, amb grans blocs lineals entre viaductes elevats. Una Brasília catalana d’avions i gratacels. Per fortuna mai es va fer realitat i els polígons residencials que es van aixecar en el desenvolupisme han sabut integrar-se raonablement en el continu urbà. Un mèrit que té més a veure amb la reivindicació dels espais públics dels seus habitants que amb la destresa dels seus projectistes.

Notícies relacionades

Des d’aquesta perspectiva, les noves superilles semblen una insensatesa. Dificulten la continuïtat del transport públic, gentrifiquen i accentuen les desigualtats. ¿A vostè què li ha tocat, senyora, jardinet o autopista? No obstant, com a instrument pedagògic el valor d’aquestes operacions és extraordinari. Ens han demostrat la possibilitat d’habitar civilitzadament les vies de l’Eixample. Han sigut un banc de proves per assajar solucions de baix cost, reversibles, en uns carrers hostils i malalts on de sobte es pot passejar, jugar, asseure’s i xerrar sense haver d’alçar la veu. I respirar. Per això és una formidable notícia la pluja de concursos públics que l’Ajuntament de Barcelona anuncia per a aquest mateix mandat i que estén la idea de superilla cap a la de supereixos reduint els cabals d’un bon nombre de carrers en tota la seva longitud.

Esperem que la iniciativa no es quedi en el concurs. Hem tardat molt a redescobrir la idea d’Égalité que dona forma a l’Eixample Cerdà. Si la superilla no és decidida, valenta, extensiva i fins als límits del terme municipal almenys, serà un fracàs vergonyant per a la ciutat que ha sigut punta de llança de l’urbanisme mundial durant 150 anys.