Fer activitats

Fa anys, Vittorio Gassman establia les diferències entre el teatre i la missa. Dibuixava un triangle. Al teatre, un dels vèrtexs era ocupat pels actors, que emetien la seva veu, el seu moviment. Els altres dos eren dels espectadors. Deia Gassman que la confabulació del triangle s’establia no només perquè algú parlava i altres escoltaven, sinó perquè també hi havia una relació espiritual, estreta, entre els vèrtexs que ocupava el públic. Els espectadors «parlen» entre ells, es comuniquen, i transmeten aquesta comunió als actors.

En la missa, en canvi, es trencava aquest equilibri geomètric. El capellà oficiava i els fidels, cadascun al seu banc, estaven atents al missatge diví, però no teixien un univers solidari, és a dir, no existia una interrelació comunitària que, alhora, retornava, en forma de pulsió anímica, a l’oficiant. Per això, les misses es poden dir en solitari (no es necessiten creients: només Déu i el sacerdot) i, en canvi, el teatre no té sentit si no hi ha públic. Penso en això mentre veig aquesta multitud a la Sagrada Família i mentre la consellera Vergés diu que «no es pot quedar per fer activitats».