CONEGUTS I SALUDATS

L'hora de la veritat

En aquests moments de la pandèmia sobren eslògans per facilitar titulars, però falta el valor d'admetre que ningú en sap res i entre tots en sabem poc

Es llegeix en minuts
L'hora de la veritat

ENRIQUE CALVO

Van passant els dies, les setmanes i els mesos i no sembla que n’hàgim après gaire. Si fos una avaluació escolar com les d’abans ens dirien que no progressem adequadament. El virus continua castigant i tot el que els ciutadans sentim tornen a ser laments, advertències i obligacions. Càstigs disfressats de sacrificis i penalitzacions revestides de necessitat en llargs i reiterats discursos polítics buits, redundants i tendents a la gastada retòrica esportiva de recolzar per vèncer. Ja només falta recuperar aquell vell lema de «l’important és participar» per reviure capítols abandonats. S’han deixat enrere el llenguatge bèl·lic i els uniformes. S’agraeix, però no n’hi ha prou.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Sobren eslògans per facilitar titulars i tuits, però falta el valor d’admetre que ningú en sap res i entre tots en sabem poc. Que es va a les palpentes en tots els terrenys i que la lluita partidista ajuda tan poc com les picabaralles científiques, els debats jurídics i els límits territorials. La humilitat obligada per la pandèmia com es va convenir a l’inici d’aquest agònic període de gestació, brilla per la seva absència. Com la transparència que tant s’exigeix en les explicacions de per què fallen les mesures aplicades quan s’amplien amb altres que multipliquen les contradiccions. Com la denúncia de Carles Sans, que assenyalava l’estocada que la Generalitat acaba de donar a la cultura tancant els teatres de nou: «Es pot anar en metro i, no obstant, no es pot entrar a veure l’obra perquè veure un espectacle amb totes les mesures de seguretat és contagiós», ha escrit.

I a propòsit del transport públic. Les seves autoritats insisteixen que no hi ha risc després de la supressió dels límits de capacitat dels combois mentre el retard d’unes obres d’Adif castiguen l’alterada regularitat de Renfe, fet queinunda les estacions de ciutadans conscienciats però temorosos per no poder mantenir la distància de seguretat exigida. En tals circumstàncies, ¿qui té la força moral d’instar a deixar el cotxe a casa per desplaçar-se a la feina?

Mostres d’ineficàcia

Et pot interesar

La situació és difícil i complexa. I ningú voldria estar a la pell dels que prenen decisions. Ni tan sols els seus assessors científics, com admet la biofísica Clara Prats. Però les administracions continuen donant mostres d’ineficàcia sense que ningú els demani explicacions ni els exigeixi obligacions. Triguen mesos a abonar ajuts i subsidis com els ertos i la renda mínima mentre deixen que es perdin 4,6 milions rebuts i no distribuïts entre els ajuntaments damnificats pel temporal de les Terres de l’Ebre de fa dos anys.

No és agradable per als mitjans de comunicació assumir el paper d’inquisidors entre tanta tragèdia, però aquest és el seu paper democràtic. La canalització adequada de queixes i incomprensions que clamen per fer-se sentir contra un poder que diu però no explica. Una tasca que seria més còmoda si els governs es coordinessin i entenguessin què representa comunicar al segle XXI. I a què els obliga per accedir a una millor comprensió i una més alta consideració. Per generar empaties i desterrar controvèrsies, fer pedagogia i retallar distàncies. Som prou adults per entendre-ho tot si se’ns ho explica tot. Fins i tot admetent, com Sòcrates, que només sé que no sé res.

Temes:

Coronavirus