30 nov 2020

Anar al contingut

NO NOMÉS FUTBOL

Xuclar la sang d'Ansu i Pedri

Joan Monfort

Xuclar la sang d'Ansu i Pedri

Josep Martí Blanch

El mem més famós aquests dies de confinament nocturn és un breu text que raona que algú s’ha fet gran quan un toc de queda no altera la seva vida. La gent rep el missatge, somriu i el reenvia als contactes de la seva agenda que juguen en la seva mateixa lliga, la dels que tenen el seu patrimoni més estimat en el triangle equilàter que dibuixen sofà, pijama i ibuprofèn.

Tot i que sempre hi ha hagut altres maneres de certificar que al cos ja li comencen a pesar els anys. La més efectiva per determinar el moment exacte en què es posa punt final a la joventut és ser conscient de la temporada de lliga en què sobre la gespa no hi ha cap jugador de Primera Divisió que tingui més anys que tu.

A partir d’aquí, per molt que ens cuidem, la tendència ja no es pot revertir i els dies passen a ser una carrera sense frens i cap avall. És el que hi ha, amics. Fins ara només Jordi Hurtado ha aconseguit enfrontar-se amb èxit a l’òxid cel·lular, tot i que acabarà pagant car el seu atreviment. La immortalitat, com asseguren tots els savis, és en realitat una condemna. Alguns es rebel·len contra l’inevitable, proclamant solemnement que l’edat real està al cervell, però quan queden nus davant el mirall descobreixen la flacciditat dels seus arguments.

La batalla del temps

Ni el running ni els viatges a l’Índia per descobrir el veritable sentit de la vida permeten guanyar la batalla del temps. La cirurgia tampoc s’ha de considerar. Penjar les botes i acceptar el toc de queda biològic acaba sent l’opció més digna. Això ho sap fins i tot el Rat Pack, un grup de periodistes de Barcelona que creien que aquestes coses no anaven amb ells però que també han acabat clavant el genoll davant Cronos, el déu del temps que no perdona.

L’únic remei és xuclar sang jove. Per això anem com bojos amb els 17 anys de Pedri i els 18 que farà aquest dissabte Ansu Fati. Tots dos ens serveixen de recordatori, com si estiguéssim veient l’ensucrat Rei Lleó, que la vida és un cicle sense fi i que, tot i que canviem els protagonistes, tot pot seguir igual.

El rejoveniment d’un equip és el rejoveniment de la seva afició. És situar-se de nou al principi de les coses, quan tot està per construir. Pedri i Ansu Fati són la primavera d’un equip al qual havia arribat l’hivern pansint-lo sense compassió. Ells són ara els que insuflen optimisme a un futur que encara no està escrit i que per això val la pena imaginar. Sobre els seus dorsals projectem també les amenaces que sabem que són inevitables però ignorem quina forma adoptaran. ¿Seran aquests joves flors d’una temporada? ¿Es torçaran? ¿Sabran transitar d’adolescents a joves sense perdre’s pel camí? ¿Haurà sigut la naturalesa igual de generosa amb el seu cervell com ho ha sigut amb les seves cames?

Des del sofà que tenim davant el televisor, poc importen les respostes. N’hi ha prou amb la certesa que en aquest present tan fosc podem alimentar-nos de la seva sang i que al primer xarrup ens puja l’emprenyament amb el toc de queda i les altres restriccions perquè, diguin el que diguin els mems, la nostra vida sí que ha canviat de dalt a baix. Veure aquests joves imposant la llei de la vida és la vacuna que necessitàvem els que som població de risc. Ens en falten dos: la de la por i la del bitxo.