ANÀLISI

Lliçons de la pandèmia

Una vegada superat el primer estat d'alarma assistim a un procés de desescalada precipitat i, sobretot, a una pràcticament nul·la actuació preventiva

Es llegeix en minuts
Lliçons de la pandèmia

DAVID CASTRO

Transcorreguts més de set mesos després de la primera declaració de l’estat d’alarma la ciutadania veu incrementada la seva confusió, el seu desconcert, la seva desconfiança i, en certa mesura, la seva indignació davant tot el que està passant i, molt especialment, davant les mesures que adopten els polítics i càrrecs institucionals.

Fer front a un virus desconegut, de molt ràpida transmissió per tot el món i que podia ser mortal requeria, crec, prioritzar la salut de totes les persones, dedicar el màxim de recursos als professionals i equipaments sanitaris, organitzar els millors equips científics d’assessorament sobre les mesures a adoptar, tenir en compte i valorar els criteris d’organismes internacionals, com l’OMS, i dels països europeus, prendre les decisions amb el major consens possible, impedir que la malaltia esdevingués un inútil i escandalós motiu de confrontació política, reduir els costos laborals i econòmics que es derivarien de les mesures adoptades, garantir una informació clara, objectiva, amb dades fiables i capaç d’empoderar la ciutadania, així com reclamar la solidaritat individual i col·lectiva, sense oblidar l’apel·lació als recursos europeus per pal·liar les conseqüències econòmiques que s'albiraven.

I si aquestes havien de ser les mesures i les opcions a adoptar, és més que evident que hi ha hagut greus interferències, nombroses limitacions i incomprensibles alteracions. Avui, enmig d’un nou estat d’alarma, no sembla que el panorama vagi a millorar.

En efecte, una vegada superat el primer estat d’alarma, assistirem a un procés de desescalada precipitat i causant de molts contagis però, sobretot, a una pràcticament nul·la actuació preventiva per tal d'encarar el rebrot del virus que tothom anunciava per a la tardor. Ni increment de personal sanitari als CAP, ni capacitat de fer PCR amb ràpida resposta, ni millores contractuals i salarials als professionals de salut, ni formació i contractació de rastrejadors, ni correcció del desastre informatiu sobre les dades de la pandèmia arreu del país... És a dir, no s’han incrementat com calia una bona part dels recursos necessaris per reduir el rebrot i tornem pràcticament al punt de sortida amb dèficits i amb molta irritació.

I sí, per a molta gent la prioritat havia de ser la salut de totes les persones, per a algunes  l’economia havia d’ocupar aquesta ubicació o, com a mínim, compartir-la. Per a uns sense persones no hi ha economia, per d’altres sense economia no hi ha persones. Les pressions empresarials, polítiques i socials han estat i segueixen sent molt fortes, encara que poc explicitades, i el posicionament de la dreta, no penso parlar de la ultradreta, ha avalat reiteradament aquesta equiparació entre economia i salut. Tanmateix, els pactes i acords s’han produït entre empresaris i sindicats sota l’aval i les aportacions de l’Estat mitjançant la ministra de Treball.

Pel que fa a l’assessorament científic, tant el Govern central com els autonòmics no deixen d’assegurar que tenen comitès científics al seu costat i que consulten i escolten tants experts com poden, però és gairebé impossible conèixer els noms d’aquestes persones, saber les seves opinions i criteris i estar al dia de les recomanacions formulades. Òbviament tampoc ens diuen perquè les assumeixen o perquè no. I aquesta manca de transparència també es troba a les dades facilitades sobre l’extensió del virus i les conseqüències; no són fiables, no es corresponen amb la realitat i no ens diuen què han fet per corregir unes falles impròpies del segle XXI.

Un darrer comentari sobre la indigna politització del virus. Cap dels països del nostre entorn ha viscut un intent d’aprofitar la salut de la seva ciutadania per obtenir uns rèdits electorals més que discutibles. Des de Portugal a Alemanya, governs i oposicions han posat per davant el benestar dels seus pobles i han anat acordant, amb lleugeres discrepàncies, les mesures que calien per eliminar o reduir l’expansió de la malaltia. Aquí, no. D’una banda el Partit Popular, amb greus i estridents crítiques, va passar d’un primer suport a l’estat d’alarma a una confrontació sovint insultant a qualsevol decisió del Govern, actitud que no ha corregit en cap moment i que, ara, tampoc pensa modificar. El cas de la Comunitat de Madrid és més que il·lustratiu. El cas de Catalunya tampoc és defensable. Després d’assegurar que si hagués tingut totes les competències les coses haurien anat millor i hauria mort menys gent, una vegada les ha tingut hem estat els primers en tenir rebrot i rebrot molt greu, no hem adoptat cap mesura preventiva i ara assistim a la baralla interna entre els membres del govern abans de prendre decisions; priven els interessos electorals sobre la salut de la ciutadania.

El suspens és general. El benestar de la gent i la salut de la democràcia empitjoren. ¿Fins quan?