30 nov 2020

Anar al contingut

ELECCIONS ALS EUA

El que Trump ens ha fet veure

Julio Cortez (AP)

El que Trump ens ha fet veure

Antón Costas

Trump, malgrat els seus desvaris, ha posat de manifest la importància que té generar bons llocs de treball allà on viu la gent

De forma ritual des de 1845, el dimarts següent al primer dilluns de novembre se celebren les eleccions presidencials nord-americanes. Es va triar aquesta fórmula per raons pragmàtiques. Novembre, perquè ja s’havia recollit la collita i això facilitava que la gent anés a votar. Un dia feiner perquè els dissabtes era festiu per als jueus i diumenge per als cristians. Dimarts després del primer dilluns perquè les eleccions no coincidissin amb la festivitat de l’1 de novembre.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Dimarts és la nova cita. Els resultats no estan clars. Malgrat el rebuig que Donald Trump infon en molts nord-americans, podria tornar a guanyar. Ha sabut capitalitzar la ràbia d’una part de la societat per la pèrdua de benestar i bons llocs de treball que han patit. A més, l’evolució de l’economia i la del mercat de treball no han sigut dolentes per a ell.

La meva intenció no és, no obstant, fer un pronòstic sobre els resultats, sinó saber per què un home que causa tant rebuig guanya les eleccions. I, si és possible, treure’n algun ensenyament per a nosaltres.

‘The Atlantic’, una revista nord-americana de gran prestigi i influència cultural, demanava el 2006 el vot contra Trump amb aquests arguments: «És un home menyspreable. Trafica amb teories de la conspiració i llança invectives racistes; és terriblement sexista; és erràtic, reservat i xenòfob; expressa admiració pels governants autoritaris, i ell mateix manifesta tendències autoritàries [...]. És enemic del discurs basat en els fets; ignora la Constitució; sembla no llegir; [...]”.

Deteriorament moral i cognitiu

Aquesta setmana ha tornat a fer-ho: «El que hem après des que publiquem aquest editorial (2016) és que subestimem els nostres arguments. Trump és el pitjor president que ha vist el nostre país [...]; ha dividit el nostre poble; ha enfrontat raça amb raça; ha corromput la nostra democràcia; ha mostrat menyspreu pels ideals nord-americans; ha fet de la crueltat un sagrament; ha proporcionat consol als propagadors d’odi; ha abandonat els aliats dels EUA; s’ha alineat amb dictadors; ha fomentat el terrorisme i la violència col·lectiva; ha soscavat l’administració; ha danyat el medi ambient; s’ha oposat a la llibertat d’expressió [...]. I l’evidència suggereix que els seus innombrables pecats i defectes tenen les seves arrels en la inestabilitat mental, el narcisisme patològic i en un profund deteriorament moral i cognitiu».

Els arguments contra Trump són demolidors. Però, llavors, ¿per què va guanyar el 2016 i pot tornar a fer-ho ara?

Hi ha dos tipus d’explicació. Una és cultural. Afirma que Trump ha sabut aprofitar la bretxa que ha sorgit en les últimes dècades entre els valors de les generacions joves –més riques, educades, laiques, confiades i urbanes– i els de les generacions més grans –més tradicionalistes, religioses, conservadores i territorials–. L’expressió més brillant d’aquesta idea és el llibre de Pippa Norris i Ronald Inglehart (‘Cultural Backlash: Trump, ‘brexit’, and Authoritarian Populism’) on utilitzen la noció de «guerra cultural» per explicar el triomf de Trump, el ‘brexit’ i el populisme autoritari.

L’efecte Xina

L’altra explicació és socioeconòmica. Afirma que Trump ha capitalitzat el malestar de les persones i comunitats que han patit la desaparició de bons treballs provocada per la deslocalització industrial i la competència de les importacions xineses. David Autor i col·laboradors han documentat aquest vincle (‘Importing Political Polarization? The Electoral Consequences of Rising Trade Exposure’). Trump va rebre proporcionalment més vots en aquells comtats que havien perdut una major nombre de bones feines. El mateix va passar en el ‘brexit’. Per a aquests autors, hi ha hagut una «polarització política importada» a través del comerç amb la Xina. L’anomenen l’«efecte Xina».

No són excloents. El malestar socioeconòmic actua com a motor de la polarització cultural. El fet que el populisme autoritari hagi augmentat a partir de la crisi econòmica del 2008 recolza aquesta seqüència. Donald Trump va guanyar Hillary Clinton perquè va saber ensumar millor el dolor que hi ha a les llars i comunitats que han perdut tant la seva bona feina com el seu estil de vida de classe mitjana a conseqüència de l’«efecte Xina». I, hàbilment, va utilitzar la guerra cultural –en particular, el racisme i la immigració– per accentuar aquesta polarització.

En aquesta ocasió, Joe Biden i Kamala Harris han centrat la seva campanya en les persones i comunitats malhumorades. L’objectiu central del seu programa electoral és crear llocs de treball, especialment en salut, en aquestes comunitats. Trump, malgrat els seus desvaris, ens ha fet veure la importància que té generar bons llocs de treball allà on viu la gent. Només així farem retrocedir els populistes autoritaris.